Veredicte del concurs

Hola a tots,

dissabte passat es van anunciar els relats guanyadors del Concurs de Microrelats Poe, durant el seguit d'actes que van formar part de la jornada d'inauguració de la nova Biblioteca Marc de Vilalba de Cardedeu.

Els relats guanyadors van ser:

* Guanyador: "Prematur", de Jordi Masó

* Finalista 1: "El nadó", de Martí Sunyol

* Finalista 2: "Atrapat", de Mercè Moreno

Tots els participants, a més, van ser obsequiats amb entrades dobles per a l'Esbarjo-Verdi de Cardedeu.

Gràcies i fins la propera!

L'Art d'Escriure

En un chateau de París

Rodejat de records colonials, el Coronel Decaux vigila el gabinet amb la mirada ben alta i el bigoti ben arreglat. Ha sentit tocar el timbre, ha vist el seu net Charles-Auguste abandonant la sala, ha vist el lladre entrar per la finestra del jardí a la seva esquerra, esmunyir-se davant la xemeneia i endur-se un preciós incunable de l'escriptori. També ha vist la vella gata blanca, Fifí, per quatre hores havia dormitat dins la llar de foc, com li arrenca mig camal dels pantalons emprant forces prèviament insospitades i com el lladre fugia maleint.

Malauradament el Coronel Auguste Decaux no pot explicar aquestes meravelles a Dupin. El Coronel només és una fotografia penjada sobre una butaca. Els seus ossos descansen molt aprop, enterrats pel seu germà sota la pedra de la llar de foc, ocults a tothom qui creu encara que morí al front, durant guerra franco-siamesa del 93.

Prohibit llegir aquest conte

No t’espantis, et parlo des d’una altra dimensió però estic en la mateixa línia temporal que tu; és a dir: visc just a l’any, al mes, a la setmana, al dia, a l’hora, al minut i al mateix segon que tu. Sóc molt a prop teu, segur que ni tan sols adverteixes la meva presència.

T’ho demostraré: t’estic observant atentament i fas cara d’incredulitat. No m’ho neguis, conec la teva expressió des que vas néixer i no m’he separat mai més de tu. T’ho tornaré a demostrar: a canvi del teu atreviment de saltar-te la meva prohibició em prendré la llicència de presentar-me oficialment. Fes-me un favor: alça la mà, saluda’m i busca la teva ombra. Em veus? Jo et torno la salutació. Has obert la porta entre dues dimensions i, ara ja és massa tard, has comès un error: no hauries d’estar llegint aquest conte.

El Papu

No m’agradava espantar el Ramonet amb el Papu però era l’únic mètode que funcionava per a que fes bondat. “Ramonet, si no reculls les joguines vindrà el Papu i se’t menjarà. Ramonet, si t’escapes de la banyera sense esbaldir-te, vindrà el Papu. Ramonet, no saltis al sofà o vindrà el Papu. Ramonet, renta’t les dents; Ramonet, no t’enfilis aquí; Ramonet, Ramonet i Ramonet... que vindrà el Papu, que vindrà el Papu i que vindrà el Papu. Però ara l’acabo d’amenaçar “Ramonet, baixa del gronxador i menja’t el berenar o vindrà el Papu” i el nen se m’ha allunyat del Parc; “on vas?”, li he demanat, “a buscar al Papu!”, m’ha contestat. I ara estic, aquí, esperant-lo; ja és grandet, haurà d’entendre que m’ ha de creure, amb Papu o sense. Ui! Ja ve... Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no ens deixeu! Que torna amb el Papu!

La missió

Els informes de Greenpeace sobre la situació de l’ós polar l’havien alarmat. Pobre d’ell, poc hi podia fer !

Fins que se li revelà una missió: conèixer de prop aquelles pobres criatures; així podria ajudar-les.

Resolt, viatjà als confins de l’àrtic, i es trobà sol en la immensa planúria nevada.

No sentí venir aquell ós que s’acostava a un bon trot. Però el veié. Una presència gèlida, inexacta amb l’estampa dels documentals. L’ós venia a l’atac. S’espantà. Una sola urpada, zas! I aquí s’acaba tot!

De cop, es trobà amb el fusell a les mans, pres a contracor per imposició de les autoritats. Carregà i apuntà.

L’aire pudia la mort i la neu es tenyiria de sang. Sentí llàstima per la vida. L’última visió que s’endugué fou la gola de l’ós. El tret que es disparà li traspassà el crani de baix a dalt. Aquell dia l’ós va trobar taula parada.

Balcó a la nit“Copulations and mirror are abominable”

Si no hagués estat per aquell mirall no m’hauria adonat de la nit d’afora el balcó. Sobretot de què el que vèiem al final del corredor -que començava amb un gran mirall que anava del sostre a terra-, no era una nit sinó moltes nits. Una multiplicació que podia esdevenir monstruosa a no ser que, dins d’aquella nit multiplicada pel mirall d’habitació d’hotel amb vistes, copuléssim set vegades mil sobre obeliscs màgics, embolicant-nos amb llençols de pedra, nadant entre remolins d’escumes fins a reinventar-nos un nou país d’Uqbar, amb rius comunicants, muntanyes assequibles, llacs purificats i molts d’éssers copulant fins a multiplicar i habitar la nova terra, omplint-la de mil somnis capaços d’enmirallar-se cara a cara, sense por ni vegonya, amb el del fons del passadís de l’altre extrem de la balconada oberta a la nostra primera nit.

Boira baixa

Era i no era. Mirava i no veia. Sentia i no es notava. La pell no era cap barrera ni la roba cap aïllant. Les passes no li cruixien i el pes havia perdut contorn. Els ossos suraven sobre la sang estovada per la humitat i els cabells ploraven avall.

Va ensopegar amb el travesser d’una via. El cos va trontollar sense arribar a caure del tot sobre els escaires del pedregam. En recuperar l’equilibri, es va agenollar sobre la fusta clivellada per mesurar l’amplada dels rails o pel dubte d’on anar. Va restar una estona, així, ben agafat als ferros mullats talment santcrist penitent però ell, amb el cap alt i la mirada curta, una estona llarga o uns instants.

Ningú sabrà mai quants varen ser ni si en foren conscients. La boira baixa també és sorda i aquell tren no portava llums de boira tan baixa.

En paral·lel

Com poden coincidir en l’espai o en el temps dues circumstàncies contradictòries? Veig la vida com una, tres, o quinze línies contínues, però sempre paral·leles. 

No pot ser que la  teva àvia faci una embòlia irreversible mentre tu estàs parint. No pot ser que la teva tia soltera es suïcidi el dia que a tu et donen el títol de llicenciat. Hi ha d’haver alguna errada química, còsmica, electromagnètica, astronòmica. Alguna raó que desprogrami l’agenda microelemental o macrofuncional que distribueix el feix d’activitats involuntàries alterant  l’ordre còsmic lineal. Una disfunció que infli  accions independents fins a aconseguir que ocupin la línea superior o la inferior, deformant-les, fins enllaçar anàrquicament les paral·leles. 

Com s’explica sinó que en un  mateix compàs del pentagrama vital s’hi pugui anotar un lament tant trist sobre unes notes alegres?

Cal que desenvolupem la teoria de la relativitat paral·lelística. I amb urgència. O sucumbirem.

Enginy

L’enginy juga sol, amb sí mateix, lliure, sense cap finalitat. Jugant per jugar i, si per casualitat goleja, no compta. Envia gols i pilota al pou per poder seguir jugant, amb el que sigui, en llibertat, actiu fins a l’infinit, talment brollador imparable que espetega sota el sol vital o s’encalma entre estels brillants.

L’enginy juga jugant; camina caminant per autopistes sense asfalt; llença guspires de foc sense cremar l’arc de Sant Martí;  balla ritmes inventats fets d’idees, imatges i sons; aventura reflexos vius sobre coses inerts. Tant pot penjar muntanyes del capçal d’un riu com  mecanitzar la Via Làctea. Tant s’entreten desclavant els claus d’un país com amalgamant set abecedaris.

L’enginy, sense avisar, por obrir camins on hi havia escoles,  convertir vies de tren en triangles equilàters o jugar a fet-a-amagar amb l’espectre de la llum descomposta.

I sobretot, sap i pot fer-ho amb alegria, gràcia i enginy.

Llimb

Em diuen que "la millor clarividència es dóna durant la franja estreta que va des que surts del son fins que obres els ulls". M’hi fixo i m’adono que tot i la meva voluntat, he perdut la fe adquirida en la pila baptismal i per tant l’assegurança d’un cel. Que tot i haver fornicat amb tantes dones d’homes poderosos, no he adquirit cap nou poder. Que per somriure de tant en tant no necessito uns llavis carnosos ni ben dibuixats. Que el que em fa por dels gossos són els ullals punxeguts i la mirada bavosa. Que de la pluja m’agrada l’espessor que m’amaga d’altres vianants. Que mai  m’he agenollat davant d’altra dama que no sigui una marededéu. Que la tristesa em treu la gana i que la desgana em posa trist. I que el meu pare devia jugar amb mi,  tot i que no recordo a què.

Esquadra i cartabó

Dues eines avui en desús. Material: inicialment de fusta, després d’alumini o plàstic, finalment de metacrilat. Funcionalitat: imprescindibles en les aplicacions pràctiques de l’antiga geometria. Servien tant per fer paral·leles i angles perfectament rectes com per traslladar figures sobre paper, mantinguent-ne la proporció inicial. Però també podrien haver servit, a fora dels paper, dins l’espai, per foradar d’una sola estacada i gràcies als seus angles perfectament punxeguts, les dues ninetes d’aquests teus ulls tan imperfectes, asimètrics, desproporcionats com falsos, estèrils i inútils, fins a fer-ne brollar tota la gelatina que hi alberguen sense pena ni glòria, a fi de poder folrar amb el líquid preuat l’esquadra i el cartabó en qüestió i d’aquesta manera preservar aquestes dues eines de la mortalitat anunciada per l’imparable avanç tecnològic i així poder seguir fent-les útils a la història, més enllà de la ciència exacta i de la informàtica.

Naufragi

Fa dies que et busquen, d’abans de l’aiguat.

Voldria pensar que aquesta bamba trobada no és la teva ni l’ampolla que porta lligada amb el cordó:  hi han arrelat unes herbes que no amaguen cap missatge escrit que digui on ets. És clar que la riuada s’emporta el què vol, sense donar temps a deixar-hi empremtes…ni senyals de vida. Vida? I per què volen vida les riuades si s’han creat per seleccionar vides de la vida, sense impudícia, ni classificacions de vius i morts.

Ets un desaparegut inflat, descalç, arrossegat cap algun mar, o, en el millor dels casos, un alcohòlic desmemoriat que algú acompanyarà a l’hospital.

Plou, com el darrer dia que et vaig veure, amb el paraigua negre, sol, mirant a terra: una manera com una altra de no mirar enrere, de no arrelar. Una altra mena de selecció natural  i sense grans desastres.

Atrapat

L’home entra al bany com cada matí. Es dutxa amb aigua molt calenta i en sortir veu que el mirall s’ha entelat. I, com cada matí, agafa la tovallola i el neteja fins que la boira s’esvaeix. Quan es mira, s’esglaia perquè el seu reflex ha desaparegut. Tots els miralls li retornen el mateix buit.

Va pel carrer buscant-se als vidres dels aparadors. Se sent perdut de no veure-s’hi. De sobte, en una de les superfícies esmerilades hi ha una dona que el mira seductora. L’home, estranyat, es gira d’un costat i de l’altre, però no hi ha ningú més, tret d’ell. La dona el somriu amb una malícia captivadora i fa un gest que el convida a seguir-la.

I quan ell fa un pas endavant, es troba atrapat a l’altra banda, convertit en el reflex de si mateix.

ES PRORROGA EL TERMINI PER ENVIAR TEXTOS AL CONCURS

Per motius d’organització, la data límit per a presentar textos en aquest concurs es prorroga fins al dia 31 de desembre de 2009.

L’apòcrif

- Ai mare de Déu fill meu, baixa d’aquí d’una vegada!

Les súpliques de la mare li arriben confuses enmig d’un aldarull eixordidor. Però el fill ja no l’escolta, té la mirada buida, els llavis ressecs i l’alè aspre.

Arriba la nit, i amb la nit el silenci. Tot roman en una calma tensa on regna l’aletejar d’algunes aus nocturnes cercant les seves preses.

I la mare, que no ha anat a dormir i que espera. Però ara ja no parla, només escolta el batec somort d’aquell cor que s’allunya lentament d’aquest món.

I l’endemà tornem- hi, i així fins a tres dies, quan finalment el fill baixa i en silenci l’abraça, i li estampa a l’esquena dues taques de sang resseca i ennegrida, tot deixant enrera dos regalims viscosos gravats per sempre més als braços de la creu.

Evocació

Hi ha un home que espera darrere la porta de la meva cambra. El puc sentir. Un fantasma que m'empaita sense rendir-se; estremint-me l’esperit, joguinejant per les parets. Les meves al·lucinacions diàries recorden els seus somnis amarats en alcohol. El gat negre, el corb negre... Tot és negre, negre i mort. Ja no juga, ara colpeja. Fort amb la massa fins que rebenta i s'ensorra el sostre damunt del llit. Les parets s'estrenyen volent-me atrapar. Però encara puc córrer i surto espaordida buscant la salvació. Tot és febre ardent i maleïda: deliris de “Nevermore”. Paraules que, aprofitant la foscor, m'apunyalen en girar la cantonada. La llum del fanal s'encén i s'apaga, mentre la sang s'escampa per tot el carrer. El meu amant, el meu assassí, el meu pare, el meu fill. Fuig, Edgar Allan Poe!

L'implant

Un accident de caça em va destrossar la conca d’un ull als divuit anys. A l’òrgan que em van trasplantar, hi van incorporar un microxip que restablia la funció del pestanyeig i de les llàgrimes, però no la del nervi òptic. Quan encara em recuperava de l’operació, em va passar una cosa estranya, que l’ull cec va començar a visionar una figura que em convidava a seguir-la de nits.
Un dia, em vaig trobar dins d’un carreró, escanyant una dona que se m’havia ofert per un bitllet petit i, en dies successius, cossos ensangonats van aparèixer entre les meves mans sense saber com, mentre m’anava creixent un desig desconegut i salvatge. Aquella visió em manava fer coses horribles. Jo l’obeïa i m’agradava.

A la presó vaig trobar-me molts condemnats bornis. No vaig trigar a esdevenir-ne un més.

Canibalisme

L’aranya es mou sigil·losa i lenta pel sostre de l’habitació. En un escaire del sostre comença a teixir la teranyina. Actua amb una certa impaciència. Falta poc perquè els centenars d’ous de la posta esclatin i li cal trobar aliment amb urgència. Les cries, a les primeres hores de vida, tenen molta fam i devoren tot el que està al seu abast.

L’home entra a l’estança i s’ajeu al llit. Està cansat perquè el dia de feina ha estat molt feixuc. No triga a adormir-se profundament.

Unes pessigolles suaus el desperten a mitjanit. Vol gratar-se la cara i no pot. Multitud de fils enganxosos l’immobilitzen mentre una munió de aranyes petites es passegen per tot el cos i li van arrencant pessics de pell i carn.

L’últim viatge

L’Elna puja al tren. El vagó va de gom a gom; els morts vivents, monstres i vampirs que tornen de celebrar Halloween l’ocupen tot. Al seu costat, un home amb la caputxa posada, que amaga el rostre darrere la màscara d’un cadàver, no deixa de mirar-la; els ulls, dos punts maliciosos i brillants, li fan venir calfreds. Tan aviat com pot s’escapoleix a un altre lloc, però continua sentint, com punyals, aquells ulls i el fred és cada cop més intens.

Ara el vagó s’ha buidat. Només queden ells dos. L’home, està assegut endavant i d’esquena, i s’ha tret la careta. Ella el mira a través del vidre i el que veu l’esglaia. En el moment que s’aixeca per accionar l’alarma, el tren entra en un túnel i tot es fa fosc.

Quan el comboi arriba al seu destí, les portes s’obren, però no baixa ningú.

Inducció

M’han tancat en aquest cub fantasmagòric de barrots a la finestra, única obertura mig tapada per arbres de nusos recargolats ofegant punxes sangonoses. La molsa color asfalt escanya el camí dels taulats decrèpits, on malviuen gats verds de cua plana entre sorolls demolidors de castells medievals.
Sobrevisc entre humitats en diagonal, talment ratolí cadavèric, esporuguit i maldestre per trobar la sortida. Deu ser hivern, però, quin hivern de quin país? Qui, quan i per què m’hi han tancat?
Jugo a pilota amb la pedra que va trencar els vidres, després d’intentar inútilment tallar-me les venes quan desitjava veure el cel que endevinava sota els arrels d’arbres nuats o entre les esquerdes barrancs enfiladissos.
Perquè avui encara sé que hi ha un cel fora d’aquest jo sense edat. Un jo que es pot esperar per nàixer o es pot anar assecant fins morir, dins d’aquest son magnètic induit.

L'hereu

— Hola, sóc en Pau, primogènit d’aquesta casa, o millor dit, l’hereu.

Les seves paraules ressonaren seques dins el saló de baix.

Entre els comensals s’imposà el silenci. Una cadira s’enretirà tímidament. La mare s’aixecà.

— Hola, fill.

— Pare —afegí ell tot fixant la mirada al cap de taula— veig que tornem a tenir gent a casa.

— Uns amics de quan vivíem a Cuba —pronuncià amb veu trencada la mare.

— M’és ben bé igual qui siguin. Són gent. Els vull fora d’aquí.

— Però, fill...

— Cal que ho torni a repetir?

— No —digué el pare obrint la boca per primer cop. I dirigint-se als convidats, conclogué: — Si us plau, si sou tan amables...

Abraçant-los, acompanyà als pares que tancaven la comitiva. Els hi feu un petó a cadascun, tot xiuxiuejant: — No m’obligueu a deixar de ser hereu per convertir-me en amo.

Estat de Dret

Els dotze testimonis s’asseuen en dues rengleres de butaques. La sala és a les fosques. Darrera el vidre, quatre potents focus s’encenen sincopadament. Cinc homes totalment nus romanen arrenglerats dins d’un espai folrat de negre. S’obre la comporta. El gos s’escola dins. Recorda a un pastor alemany, tot i que és notablement més baix, de morro més afilat i pelatge extremadament blanc. N’ensuma un per un, i s’ajeu als peus del quart. Dos homes uniformats l’emmanillen per endur–se’l. Els focus s’apaguen. Els testimonis signen l’acta en silenci. Sols se sent el xiuxiueig entre dos d’ells:

– Determinar la culpabilitat d‘un detingut només atenent a l’olfacte d’aquesta nova raça de gossos és agosarat, però, que demà ja els vulguin deixar anar pel carrer, acabarà amb qualsevol presumpció d‘innocència.

– A mi se’m gela la sang.

Tatuatge

Tot havia començat l’endemà de fer-se aquell tatuatge a l’esquena. S’havia despertat notant una escalfor roent. Va córrer al mirall. Una figura amb els ulls esbatanats l’observava des de l’altra banda. Res no li va cridar l’atenció, tret d’un lleuger pestanyeig momentani. No semblava que la pell s’hagués irritat, però la coïssor que sentia es feia per moments insuportable. Li havien dibuixat aquella estranya criatura al bell mig dels dos omòplats, amb les ales ben obertes i una cua peluda que li arribava a la cintura. Va aixecar les espatlles i va semblar que tota ella es movia i cobrava vida.

Aquell vespre, la mare va sentir una olor intensa de sofre que s’escampava per sota de la porta de l’habitació del seu fill. Quan la va obrir, ell jeia bocaterrosa, mort; l’esquena, en carn viva, mostrava el buit deixat per una silueta estranya.

La por té por a la por

Esclau de l’agorafòbia: una por morbosa m’obsessiona, em persegueix, se m’enganxa. La meva vida és anxiògena y terrorífica, em desperto amb tremolors, sobrevisc rodejat de perills, dormo amb inquietud. Paralitzat, desmotivat, desanimat, descoratjat, depressiu i resignat, no surto de casa: No em veig capaç de suportar el món exterior, el cel em cau a sobre; no em veig amb cor de creuar-me amb ningú; no estic disposat a enfrontar-me amb els moviments y els sorolls de la ciutat y no m’atreveixo a allunyar-me de la meva casa protectora, de la meva trampa. Estic atrapat a una presó custodiada per la temible realitat exterior. Esclau d’una covardia patològica, involuntària, sóc la contradicció personificada: el meu adversari és el meu inconscient, jo sóc el meu pitjor enemic i això encara m’espanta més. La por té por a la por.

Prematur

    Que no havia mort era evident: sentia la reverberació llunyana de la lletania insulsa del sacerdot –lloant unes virtuts que mai abans ningú no m’havia atribuït– i, de fons, el murmuri planyívol dels congregats a la cerimònia. La caixa, per bé que confortable –era folrada d’un vellut esponjós de tacte plaent–, pecava d’una deficient insonorització, però en circumstàncies luctuoses aquests són detalls que –comprensiblement– no es ponderen. Si vaig evitar manifestar-me llavors va ser per respecte, per no esgarriar-los l’acte, i perquè confiava en trobar un moment més propici per proclamar la meva inequívoca vitalitat. Però em devia endormiscar, perquè va desvetllar-me l’olor a terra humida. Vaig tustar discretament la fusta, que va retornar-me un so sec, esmorteït. El silenci era, no caldria dir-ho, sepulcral. Cridar, a banda de poc decorós, semblava inútil. Resignat a la meva dissort, vaig recordar el conte d’un cèlebre autor nord-americà.