divendres, 25 de setembre del 2009

La bèstia

En Mateu tremolava al costat del cos estampit per l’impacte. Havia esperat hores una presa que desitjava que no aparegués, per no haver de disparar.

El seu pare era un brètol obsessionat per la cacera. Se l’enduia negra nit, des que tenia cinc anys, ple de por, entre gossos i escopetes i els plors ofegats de la mare.

Aquell dia en Mateu va sentir una remor entre els matolls, va apuntar amb l’escopeta de cartutxos per caçar senglars, feta a mida. Li havia regalat el seu pare el dia abans, pel seu onzè aniversari.

El va veure darrera les bardisses, treia el cap silenciós, amb els ulls lluents. En Mateu va disparar i va somriure.

Ja tenia la presa. Mai més tornaria a caçar. L’olor de la sang que brollava del cos del seu pare li va recordar la d’altres bèsties que ell havia vist morir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada