dijous, 31 de desembre de 2009

En un chateau de París

Rodejat de records colonials, el Coronel Decaux vigila el gabinet amb la mirada ben alta i el bigoti ben arreglat. Ha sentit tocar el timbre, ha vist el seu net Charles-Auguste abandonant la sala, ha vist el lladre entrar per la finestra del jardí a la seva esquerra, esmunyir-se davant la xemeneia i endur-se un preciós incunable de l'escriptori. També ha vist la vella gata blanca, Fifí, per quatre hores havia dormitat dins la llar de foc, com li arrenca mig camal dels pantalons emprant forces prèviament insospitades i com el lladre fugia maleint.

Malauradament el Coronel Auguste Decaux no pot explicar aquestes meravelles a Dupin. El Coronel només és una fotografia penjada sobre una butaca. Els seus ossos descansen molt aprop, enterrats pel seu germà sota la pedra de la llar de foc, ocults a tothom qui creu encara que morí al front, durant guerra franco-siamesa del 93.

Prohibit llegir aquest conte

No t’espantis, et parlo des d’una altra dimensió però estic en la mateixa línia temporal que tu; és a dir: visc just a l’any, al mes, a la setmana, al dia, a l’hora, al minut i al mateix segon que tu. Sóc molt a prop teu, segur que ni tan sols adverteixes la meva presència.

T’ho demostraré: t’estic observant atentament i fas cara d’incredulitat. No m’ho neguis, conec la teva expressió des que vas néixer i no m’he separat mai més de tu. T’ho tornaré a demostrar: a canvi del teu atreviment de saltar-te la meva prohibició em prendré la llicència de presentar-me oficialment. Fes-me un favor: alça la mà, saluda’m i busca la teva ombra. Em veus? Jo et torno la salutació. Has obert la porta entre dues dimensions i, ara ja és massa tard, has comès un error: no hauries d’estar llegint aquest conte.

El Papu

No m’agradava espantar el Ramonet amb el Papu però era l’únic mètode que funcionava per a que fes bondat. “Ramonet, si no reculls les joguines vindrà el Papu i se’t menjarà. Ramonet, si t’escapes de la banyera sense esbaldir-te, vindrà el Papu. Ramonet, no saltis al sofà o vindrà el Papu. Ramonet, renta’t les dents; Ramonet, no t’enfilis aquí; Ramonet, Ramonet i Ramonet... que vindrà el Papu, que vindrà el Papu i que vindrà el Papu. Però ara l’acabo d’amenaçar “Ramonet, baixa del gronxador i menja’t el berenar o vindrà el Papu” i el nen se m’ha allunyat del Parc; “on vas?”, li he demanat, “a buscar al Papu!”, m’ha contestat. I ara estic, aquí, esperant-lo; ja és grandet, haurà d’entendre que m’ ha de creure, amb Papu o sense. Ui! Ja ve... Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no ens deixeu! Que torna amb el Papu!

La missió

Els informes de Greenpeace sobre la situació de l’ós polar l’havien alarmat. Pobre d’ell, poc hi podia fer !

Fins que se li revelà una missió: conèixer de prop aquelles pobres criatures; així podria ajudar-les.

Resolt, viatjà als confins de l’àrtic, i es trobà sol en la immensa planúria nevada.

No sentí venir aquell ós que s’acostava a un bon trot. Però el veié. Una presència gèlida, inexacta amb l’estampa dels documentals. L’ós venia a l’atac. S’espantà. Una sola urpada, zas! I aquí s’acaba tot!

De cop, es trobà amb el fusell a les mans, pres a contracor per imposició de les autoritats. Carregà i apuntà.

L’aire pudia la mort i la neu es tenyiria de sang. Sentí llàstima per la vida. L’última visió que s’endugué fou la gola de l’ós. El tret que es disparà li traspassà el crani de baix a dalt. Aquell dia l’ós va trobar taula parada.

diumenge, 27 de desembre de 2009

Balcó a la nit
“Copulations and mirror are abominable”

Si no hagués estat per aquell mirall no m’hauria adonat de la nit d’afora el balcó. Sobretot de què el que vèiem al final del corredor -que començava amb un gran mirall que anava del sostre a terra-, no era una nit sinó moltes nits. Una multiplicació que podia esdevenir monstruosa a no ser que, dins d’aquella nit multiplicada pel mirall d’habitació d’hotel amb vistes, copuléssim set vegades mil sobre obeliscs màgics, embolicant-nos amb llençols de pedra, nadant entre remolins d’escumes fins a reinventar-nos un nou país d’Uqbar, amb rius comunicants, muntanyes assequibles, llacs purificats i molts d’éssers copulant fins a multiplicar i habitar la nova terra, omplint-la de mil somnis capaços d’enmirallar-se cara a cara, sense por ni vegonya, amb el del fons del passadís de l’altre extrem de la balconada oberta a la nostra primera nit.

Boira baixa

Era i no era. Mirava i no veia. Sentia i no es notava. La pell no era cap barrera ni la roba cap aïllant. Les passes no li cruixien i el pes havia perdut contorn. Els ossos suraven sobre la sang estovada per la humitat i els cabells ploraven avall.

Va ensopegar amb el travesser d’una via. El cos va trontollar sense arribar a caure del tot sobre els escaires del pedregam. En recuperar l’equilibri, es va agenollar sobre la fusta clivellada per mesurar l’amplada dels rails o pel dubte d’on anar. Va restar una estona, així, ben agafat als ferros mullats talment santcrist penitent però ell, amb el cap alt i la mirada curta, una estona llarga o uns instants.

Ningú sabrà mai quants varen ser ni si en foren conscients. La boira baixa també és sorda i aquell tren no portava llums de boira tan baixa.

En paral·lel

Com poden coincidir en l’espai o en el temps dues circumstàncies contradictòries? Veig la vida com una, tres, o quinze línies contínues, però sempre paral·leles. 

No pot ser que la  teva àvia faci una embòlia irreversible mentre tu estàs parint. No pot ser que la teva tia soltera es suïcidi el dia que a tu et donen el títol de llicenciat. Hi ha d’haver alguna errada química, còsmica, electromagnètica, astronòmica. Alguna raó que desprogrami l’agenda microelemental o macrofuncional que distribueix el feix d’activitats involuntàries alterant  l’ordre còsmic lineal. Una disfunció que infli  accions independents fins a aconseguir que ocupin la línea superior o la inferior, deformant-les, fins enllaçar anàrquicament les paral·leles. 

Com s’explica sinó que en un  mateix compàs del pentagrama vital s’hi pugui anotar un lament tant trist sobre unes notes alegres?

Cal que desenvolupem la teoria de la relativitat paral·lelística. I amb urgència. O sucumbirem.

Enginy

L’enginy juga sol, amb sí mateix, lliure, sense cap finalitat. Jugant per jugar i, si per casualitat goleja, no compta. Envia gols i pilota al pou per poder seguir jugant, amb el que sigui, en llibertat, actiu fins a l’infinit, talment brollador imparable que espetega sota el sol vital o s’encalma entre estels brillants.

L’enginy juga jugant; camina caminant per autopistes sense asfalt; llença guspires de foc sense cremar l’arc de Sant Martí;  balla ritmes inventats fets d’idees, imatges i sons; aventura reflexos vius sobre coses inerts. Tant pot penjar muntanyes del capçal d’un riu com  mecanitzar la Via Làctea. Tant s’entreten desclavant els claus d’un país com amalgamant set abecedaris.

L’enginy, sense avisar, por obrir camins on hi havia escoles,  convertir vies de tren en triangles equilàters o jugar a fet-a-amagar amb l’espectre de la llum descomposta.

I sobretot, sap i pot fer-ho amb alegria, gràcia i enginy.

Llimb

Em diuen que "la millor clarividència es dóna durant la franja estreta que va des que surts del son fins que obres els ulls". M’hi fixo i m’adono que tot i la meva voluntat, he perdut la fe adquirida en la pila baptismal i per tant l’assegurança d’un cel. Que tot i haver fornicat amb tantes dones d’homes poderosos, no he adquirit cap nou poder. Que per somriure de tant en tant no necessito uns llavis carnosos ni ben dibuixats. Que el que em fa por dels gossos són els ullals punxeguts i la mirada bavosa. Que de la pluja m’agrada l’espessor que m’amaga d’altres vianants. Que mai  m’he agenollat davant d’altra dama que no sigui una marededéu. Que la tristesa em treu la gana i que la desgana em posa trist. I que el meu pare devia jugar amb mi,  tot i que no recordo a què.

Esquadra i cartabó

Dues eines avui en desús. Material: inicialment de fusta, després d’alumini o plàstic, finalment de metacrilat. Funcionalitat: imprescindibles en les aplicacions pràctiques de l’antiga geometria. Servien tant per fer paral·leles i angles perfectament rectes com per traslladar figures sobre paper, mantinguent-ne la proporció inicial. Però també podrien haver servit, a fora dels paper, dins l’espai, per foradar d’una sola estacada i gràcies als seus angles perfectament punxeguts, les dues ninetes d’aquests teus ulls tan imperfectes, asimètrics, desproporcionats com falsos, estèrils i inútils, fins a fer-ne brollar tota la gelatina que hi alberguen sense pena ni glòria, a fi de poder folrar amb el líquid preuat l’esquadra i el cartabó en qüestió i d’aquesta manera preservar aquestes dues eines de la mortalitat anunciada per l’imparable avanç tecnològic i així poder seguir fent-les útils a la història, més enllà de la ciència exacta i de la informàtica.

Naufragi

Fa dies que et busquen, d’abans de l’aiguat.

Voldria pensar que aquesta bamba trobada no és la teva ni l’ampolla que porta lligada amb el cordó:  hi han arrelat unes herbes que no amaguen cap missatge escrit que digui on ets. És clar que la riuada s’emporta el què vol, sense donar temps a deixar-hi empremtes…ni senyals de vida. Vida? I per què volen vida les riuades si s’han creat per seleccionar vides de la vida, sense impudícia, ni classificacions de vius i morts.

Ets un desaparegut inflat, descalç, arrossegat cap algun mar, o, en el millor dels casos, un alcohòlic desmemoriat que algú acompanyarà a l’hospital.

Plou, com el darrer dia que et vaig veure, amb el paraigua negre, sol, mirant a terra: una manera com una altra de no mirar enrere, de no arrelar. Una altra mena de selecció natural  i sense grans desastres.

Atrapat

L’home entra al bany com cada matí. Es dutxa amb aigua molt calenta i en sortir veu que el mirall s’ha entelat. I, com cada matí, agafa la tovallola i el neteja fins que la boira s’esvaeix. Quan es mira, s’esglaia perquè el seu reflex ha desaparegut. Tots els miralls li retornen el mateix buit.

Va pel carrer buscant-se als vidres dels aparadors. Se sent perdut de no veure-s’hi. De sobte, en una de les superfícies esmerilades hi ha una dona que el mira seductora. L’home, estranyat, es gira d’un costat i de l’altre, però no hi ha ningú més, tret d’ell. La dona el somriu amb una malícia captivadora i fa un gest que el convida a seguir-la.

I quan ell fa un pas endavant, es troba atrapat a l’altra banda, convertit en el reflex de si mateix.