diumenge, 27 de desembre de 2009

Boira baixa

Era i no era. Mirava i no veia. Sentia i no es notava. La pell no era cap barrera ni la roba cap aïllant. Les passes no li cruixien i el pes havia perdut contorn. Els ossos suraven sobre la sang estovada per la humitat i els cabells ploraven avall.

Va ensopegar amb el travesser d’una via. El cos va trontollar sense arribar a caure del tot sobre els escaires del pedregam. En recuperar l’equilibri, es va agenollar sobre la fusta clivellada per mesurar l’amplada dels rails o pel dubte d’on anar. Va restar una estona, així, ben agafat als ferros mullats talment santcrist penitent però ell, amb el cap alt i la mirada curta, una estona llarga o uns instants.

Ningú sabrà mai quants varen ser ni si en foren conscients. La boira baixa també és sorda i aquell tren no portava llums de boira tan baixa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada