Un cop de puny que va trencar-me el nas, alhora, va despertar-me. Em trobava assegut a una cadira i lligat per la cintura al respatller, atrapant-me els canells fortament darrera l’esquena. Estava davant d’un fals mirall, darrere del qual vaig poder veure una oficina. La meva filla jugava a construir castells amb unes peces de fusta. Ell va assenyalar el sostre de l’habitació estant: hi havia una gàbia penjada com una lampara i a dins una ratota enorme i esgarrifosa. Després va indicar-me que mirés al terra: una espelma cremava la corda que sostenia la gàbia, que ara m’adonava, no tenia porta.
- Fa tres dies que la bèstia no menja. Em diràs ara com ho vas fer per a que les serps que vaig robar tornessin al zoològic?
I se m’escapà una riallada diabòlica; que poc s’imaginava que la meva filla era la negra dama Reina de les rates.
dimecres, 28 d’octubre del 2009
dissabte, 24 d’octubre del 2009
Fat
A l’home mostraré el futur.
Els ulls s’obren per contemplar la foscúria enllà del temps. No veuen ni fermesa a la carn, ni il·lusió al saber.
I aquest foc que sento sobre el cos reanimat?
La vida apoderant-se de l’energia que li pertoca.
Cedim allò inútil a qui puguin treure’n profit! Matèria solidaria.
Devoreu! La natura us dota de fam i us proveeix l’aliment.
Triomfa, cuc, sobre l’home! Festegem la humana pantomima tràgica!
Els àngels ja no la contemplaran esvaïts. Esclataran de joia pels ullals de cuc clavats a la sang. Heus aquí el futur.
Retornats al fang com el fill bord d’un demiürg errabund. Destruïts per vergonya de principiant que desfà el fruït de la inexperiència.
Sóc l’home mort. Enllà del temps i l’espai, on avui és demà i demà fou ahir, on aquí és allà i allà és enlloc.
Sóc l’home del futur. Tingueu-ho present.
Els ulls s’obren per contemplar la foscúria enllà del temps. No veuen ni fermesa a la carn, ni il·lusió al saber.
I aquest foc que sento sobre el cos reanimat?
La vida apoderant-se de l’energia que li pertoca.
Cedim allò inútil a qui puguin treure’n profit! Matèria solidaria.
Devoreu! La natura us dota de fam i us proveeix l’aliment.
Triomfa, cuc, sobre l’home! Festegem la humana pantomima tràgica!
Els àngels ja no la contemplaran esvaïts. Esclataran de joia pels ullals de cuc clavats a la sang. Heus aquí el futur.
Retornats al fang com el fill bord d’un demiürg errabund. Destruïts per vergonya de principiant que desfà el fruït de la inexperiència.
Sóc l’home mort. Enllà del temps i l’espai, on avui és demà i demà fou ahir, on aquí és allà i allà és enlloc.
Sóc l’home del futur. Tingueu-ho present.
dimecres, 21 d’octubre del 2009
JURAT DEL CONCURS DE MICRORELATS
El jurat del concurs de microrelats convocat per l'associació cultural l'Art d'Escriure, dins el marc de l'homenatge a Edgar A. Poe a Cardedeu, està format pels següents membres:
Joan Solé - Traductor de l'obra de Poe.
Neus Rotger - Professora de Literatura comparada de la UAB.
Raimon Portell - Escriptor. També ha publicat reportatges en revistes i diaris. Coordina la tertúlia literària mensual de la Biblioteca de Cardedeu.
Montse Gairí - Representant de l'associació l'Art d'Escriure.
Ramon Monton - Traductor i escriptor.
Joan Solé - Traductor de l'obra de Poe.
Neus Rotger - Professora de Literatura comparada de la UAB.
Raimon Portell - Escriptor. També ha publicat reportatges en revistes i diaris. Coordina la tertúlia literària mensual de la Biblioteca de Cardedeu.
Montse Gairí - Representant de l'associació l'Art d'Escriure.
Ramon Monton - Traductor i escriptor.
dimarts, 20 d’octubre del 2009
La dona suïcida
La carta reposava entre els dits, flonjos i freds de la seua dona. Havia reconegut la seua lletra, neta, fina, sense errades: Guardaré el secret. Perdona'm i oblida-te'n. Una caligrafia perfecta, unes ungles arreglades i roges, un olor apegalós que ho havia impregnat tot els darrers 20 anys i que ni morta l'abandonava.
Abans del suïcidi conjugal, amagar la seua homosexualitat s'havia convertit en obsessió, que el descobriren en angoixa. Ara, mentre contestava les preguntes de la polícia, i observava indiferent les manipulacions sanitàries al cos inert, pensava i decidia. Sol, vidu, culpable i desconcertat, la veritat i la confessió pública de la seua homosexualitat, li semblava l'única eixida digna, i l'únic acte de rebeldia. No assumia ni l'oblit, ni el perdó. De fet, no li agradaven els secrets ni les dones -suïcides-.
Abans del suïcidi conjugal, amagar la seua homosexualitat s'havia convertit en obsessió, que el descobriren en angoixa. Ara, mentre contestava les preguntes de la polícia, i observava indiferent les manipulacions sanitàries al cos inert, pensava i decidia. Sol, vidu, culpable i desconcertat, la veritat i la confessió pública de la seua homosexualitat, li semblava l'única eixida digna, i l'únic acte de rebeldia. No assumia ni l'oblit, ni el perdó. De fet, no li agradaven els secrets ni les dones -suïcides-.
Mai més
Vaig arribar a la casa, la porta oberta, Leonor recolzada a la paret, pàl·lida, relaxada. M’ho explicà amb veu pesada.
El torero estava assegut a la butaca recordant la tarda d'èxit. Els pasdobles li ressonaven encara a l’interior, veia les veròniques al seu primer; els “quites” per txiqüelines i navarreses; l'estocada a dalt de tot, rebent. Però va ser en el seu segon quan va posar el públic dempeus, calent amb les banderilles, el brau acudint a l'engany amb la dreta, tremp en els naturals, ebri d'èxit.
Leonor li endevinava en l’expressió del rostre per on passaven cada un dels seus pensaments. Es va estremir quan ell la va mirar. Sabia el final, la continuació de la violència. Va portar la mà a la zona adolorida del seu cos.
Mai més no tornaria a passar.
Va agafar l'estoc del torero i el va enfonsar en la seva carn.
El torero estava assegut a la butaca recordant la tarda d'èxit. Els pasdobles li ressonaven encara a l’interior, veia les veròniques al seu primer; els “quites” per txiqüelines i navarreses; l'estocada a dalt de tot, rebent. Però va ser en el seu segon quan va posar el públic dempeus, calent amb les banderilles, el brau acudint a l'engany amb la dreta, tremp en els naturals, ebri d'èxit.
Leonor li endevinava en l’expressió del rostre per on passaven cada un dels seus pensaments. Es va estremir quan ell la va mirar. Sabia el final, la continuació de la violència. Va portar la mà a la zona adolorida del seu cos.
Mai més no tornaria a passar.
Va agafar l'estoc del torero i el va enfonsar en la seva carn.
Ninetes
La vida. La vida sencera reflexada per petits pous foscos. Miralls d'ombres. Ombres entortolligades en una ziga-zaga de vivències quotidianes.
Tot això es colava pel mig del seu iris, just en aquelles ninetes dilatades pel terror.
Observà, pacientment, com la filera d'imatges travessava els ulls d'ell. Els seus amors, les tragèdies, l'estranyesa d'aquell ésser mai comprès s'entenien en aquells segons.
Va veure els corbs de la seva ment i un gat negre que el perseguia en somnis, com el reflexe del diable que portava a dins.
Lentament, tant per les ninetes com pel fil de gotes envermellides, a Poe se li escapà la vida.
Tot això es colava pel mig del seu iris, just en aquelles ninetes dilatades pel terror.
Observà, pacientment, com la filera d'imatges travessava els ulls d'ell. Els seus amors, les tragèdies, l'estranyesa d'aquell ésser mai comprès s'entenien en aquells segons.
Va veure els corbs de la seva ment i un gat negre que el perseguia en somnis, com el reflexe del diable que portava a dins.
Lentament, tant per les ninetes com pel fil de gotes envermellides, a Poe se li escapà la vida.
divendres, 16 d’octubre del 2009
Reconciliació
Vaig trobar-la enfilada al mur del jardí i de seguida la vaig reconèixer: el caminar altiu, la mirada d’esbiaix, el gest inequívoc de gratar-se la barbeta. Era ella! Vaig acaronar-li el llom: “Has tornat, estimada!”. Ella es deixava amanyagar, refregant-se contra el meu pit, com sempre feia. Li vaig servir un bol de llet, que va buidar amb una urgència commovedora, i va passar-se la tarda arraulida damunt la gandula del porxo, com de costum. Jo l’observava, exultant: allò era una segona oportunitat. Sota aquella nova aparença felina no podríem fer vida social, però ens tindríem l’un a l’altre, i refaríem la vida que la tragèdia havia truncat.
A la nit va ficar-se’m al llit i la sentia miolar sota els llençols. Ara ja sabia que em perdonava, i vaig adormir-me reconfortat: potser no podria convèncer al tribunal que m’havia de jutjar, però almenys tenia la consciència tranquil·la.
A la nit va ficar-se’m al llit i la sentia miolar sota els llençols. Ara ja sabia que em perdonava, i vaig adormir-me reconfortat: potser no podria convèncer al tribunal que m’havia de jutjar, però almenys tenia la consciència tranquil·la.
L'últim sospir
- He de seguir: si m’atrapa, ja puc acomiadar-me; però no puc més. Les cames em fan figa. No puc intentar despistar-lo, el rastre de sang em delataria. No sé què fer. Necessito ajuda. – Unes cristal·lines gotes davallaren galtes avall –. Noto com si el cor m’hagués d’explotar d’un moment a l’altre. No sé on sóc. Això és un laberint on ningú em pot sentir. No sé encara com he caigut a la trampa. No hauria d’haver confiat en ell – caigué a terra, panteixant i tremolant, amb el genoll brollant sang –. No puc més, moro de dolor i no aconsegueixo extreure la bala. Tot ha estat molt ràpid, ni me n’he adonat i ha disparat el tret i ha dit, somrient: “Al final del laberint hi trobaràs la teva única salvació. Si vols viure, corre”, ningú dirà que no ho he intentat.
I quedà immers en el son etern.
I quedà immers en el son etern.
diumenge, 11 d’octubre del 2009
Nina de drap
Les creus dels ulls. Els brodats del vestit. El somriure quiet. La dolçor inquietant del seu rostre.
Tot en ella era extrany, d'un altre món. No era gens normal; tan perfecta, tan bonica...Tan morta.
El pitjor de tot, el que més l'atreia i aterrava, eren els batecs sords que provenien del seu pit. El bum-bum esglaiador i inhumà d'aquella criatura infernal, era, sens dubte, impossible.
La temia. L'estimava. L'horroritzava. Li fascinava. Tot un seguit de contradiccions s'aglomeraven al seu cap. Com era possible que aquell ésser flàccid, sense vida, tingués cor? Com podia ell estimar-la si li feia por?
Presa de la bogeria tranquil·la i silenciosa, agafà per la cintura la seva estimada. Amb tendresa infinita, se l'emportà al bosquet de darrere. Allà, amb el neguit trepitjant-lo com la seva ombra, la deixà entre arrels i fulles seques, mentre els batecs d'ella s'apagaven lentament.
Tot en ella era extrany, d'un altre món. No era gens normal; tan perfecta, tan bonica...Tan morta.
El pitjor de tot, el que més l'atreia i aterrava, eren els batecs sords que provenien del seu pit. El bum-bum esglaiador i inhumà d'aquella criatura infernal, era, sens dubte, impossible.
La temia. L'estimava. L'horroritzava. Li fascinava. Tot un seguit de contradiccions s'aglomeraven al seu cap. Com era possible que aquell ésser flàccid, sense vida, tingués cor? Com podia ell estimar-la si li feia por?
Presa de la bogeria tranquil·la i silenciosa, agafà per la cintura la seva estimada. Amb tendresa infinita, se l'emportà al bosquet de darrere. Allà, amb el neguit trepitjant-lo com la seva ombra, la deixà entre arrels i fulles seques, mentre els batecs d'ella s'apagaven lentament.
dijous, 8 d’octubre del 2009
Mala passada!
Ser hipocondríac i lector de Poe m'ha jugat, definitivament, una mala passada.
La por a la mort i el coneixement de la catalèpsia m’angoixaven permanentment.
Sempre pensava què passaria si, no mort del tot, despertés dins el taüt?
I si decidien incinerar-me i em despertava a peu de forn?
No, havia de trobar una solució i em va semblar que donar el meu cos a la ciència era la millor.
Així si calgués, els metges encara podrien reanimar-me.
Però no vaig preveure que el metge seria més espavilat que jo i després de tornar-me a la vida, em va mantenir paralitzat i conscient.
Aleshores em va començar a esquarterar, traient tots els òrgans susceptibles de donar uns bons rèdits al mercat negre.
Esbotifarrat i patint com un condemnat, vaig morir lentament i sense remei.
La por a la mort i el coneixement de la catalèpsia m’angoixaven permanentment.
Sempre pensava què passaria si, no mort del tot, despertés dins el taüt?
I si decidien incinerar-me i em despertava a peu de forn?
No, havia de trobar una solució i em va semblar que donar el meu cos a la ciència era la millor.
Així si calgués, els metges encara podrien reanimar-me.
Però no vaig preveure que el metge seria més espavilat que jo i després de tornar-me a la vida, em va mantenir paralitzat i conscient.
Aleshores em va començar a esquarterar, traient tots els òrgans susceptibles de donar uns bons rèdits al mercat negre.
Esbotifarrat i patint com un condemnat, vaig morir lentament i sense remei.
Destí vestíbul
Prou. No. No puc, no vull esperar més dins d’aquesta habitació de parets blanques que m’acusen. Creuo la porta que comunica amb un menjador estrany, una cuina asèptica, un passadís de llum artificial i tres cambres idèntiques. Res més, no hi ha indicis de ningú. És un pis mort, com el cos de la noia a qui gairebé no reconec. Ahir a la nit em vaig tornar a passar.
Avui, si estés a casa seria capaç d’emportar-me per davant la dona que frega totes les tardes. D’acord, sé que arribaria al portal amb posat ansiolític. Però caminaria per Sardenya. Allà, saludaria ràpidament el cambrer dels caps de setmana i a Diputació simularia que repasso els titulars dels diaris, <<un paquet de winston, si us plau>>. Quan arribés a Marina em sentiria lluny d’aquesta casa, només caldria prémer el botó que t’acosta a les multituds subterrànies i escoltar: <<ascensor destí vestíbul>>.
Avui, si estés a casa seria capaç d’emportar-me per davant la dona que frega totes les tardes. D’acord, sé que arribaria al portal amb posat ansiolític. Però caminaria per Sardenya. Allà, saludaria ràpidament el cambrer dels caps de setmana i a Diputació simularia que repasso els titulars dels diaris, <<un paquet de winston, si us plau>>. Quan arribés a Marina em sentiria lluny d’aquesta casa, només caldria prémer el botó que t’acosta a les multituds subterrànies i escoltar: <<ascensor destí vestíbul>>.
dimecres, 7 d’octubre del 2009
L'auditor
- Jutge: disposa de cent paraules per exposar les seves proves.
- L'auditor de seguretat: Vaig rebre l'encàrrec del Director General per dur a terme una auditoria de seguretat sobre la persona de referència. Vaig disposar del protocol bàsic d'actuació professional específic per aquest cas, i així vaig anar procedint durant sis setmanes. No vaig detectar cap moviment estrany, excepte un petit detall.
- Jutge: ...
- L'auditor de seguretat: Alguns vespres, cap a les deu, arribava davant de casa seva un home amb una maleta negra. Obria el portal del carrer amb clau pròpia, buscava la bústia corresponent i trafiquejava amb uns quants papers i algun que altre sobre notablement gruixut. Marxava en un cotxe luxós, amb xofer.
- Jutge: Qui era aquest home?
- L'auditor de seguretat: Era...
- Jutge: ... i cent! Ha esgotat el seu torn sense aportar dades rellevants. Cas tancat.
- L'auditor de seguretat: Vaig rebre l'encàrrec del Director General per dur a terme una auditoria de seguretat sobre la persona de referència. Vaig disposar del protocol bàsic d'actuació professional específic per aquest cas, i així vaig anar procedint durant sis setmanes. No vaig detectar cap moviment estrany, excepte un petit detall.
- Jutge: ...
- L'auditor de seguretat: Alguns vespres, cap a les deu, arribava davant de casa seva un home amb una maleta negra. Obria el portal del carrer amb clau pròpia, buscava la bústia corresponent i trafiquejava amb uns quants papers i algun que altre sobre notablement gruixut. Marxava en un cotxe luxós, amb xofer.
- Jutge: Qui era aquest home?
- L'auditor de seguretat: Era...
- Jutge: ... i cent! Ha esgotat el seu torn sense aportar dades rellevants. Cas tancat.
Fortunato vs. Montresor
La llum va desaparèixer darrera la paret de pedres, ossos i d'altres restes amuntegades per Montresor. Era un mur de complicitats homicides. Una cadena perpètua, la meva pena de mort. Però, allà dins s'hi amagava aquell maleït vi.
Unes hores després de trobar-me tancat a la cripta vaig aconseguir deslliurar-me de les cadenes que em lligaven. A cegues, vaig recórrer el minúscul espai ple d’humitats. I al final, entre els meus peus, vaig topar amb el barril. De cop, el dubte es va esvair. Era el millor vi que mai abans, ningú havia provat.
Unes hores després de trobar-me tancat a la cripta vaig aconseguir deslliurar-me de les cadenes que em lligaven. A cegues, vaig recórrer el minúscul espai ple d’humitats. I al final, entre els meus peus, vaig topar amb el barril. De cop, el dubte es va esvair. Era el millor vi que mai abans, ningú havia provat.
dijous, 1 d’octubre del 2009
La capsa
I a sobre el marbre reposava, polidament, una capsa.
Era tot el que es podia dir en essència de la casa: dos banys i tres dormitoris – amb precioses vistes al jardí de davant. A la cuina, hi regnava una pulcritud imperant. Els ganivets escrupulosament col·locats al calaix, el passapurès al seu ganxo, l'escorreplats fent joc amb les treballades aixetes de coure.
Els nous llogaters eren, decididament, una gent encantadora. La Mary sabia fer pastís de gingebre, i en Peter tenia força traça reparant teulades. Curiosament, a les ferides que els solcaven el pit no hi havia gota de sang. L'esvoranc profund al lloc on hi havia hagut el cor era net com les mateixes rajoles on jeien. Impecable, com tota la resta de la cuina.
Se sentia un lleu soroll líquid, com d'una font borbollejant. I a sobre el marbre reposava, polidament, una capsa.
Era tot el que es podia dir en essència de la casa: dos banys i tres dormitoris – amb precioses vistes al jardí de davant. A la cuina, hi regnava una pulcritud imperant. Els ganivets escrupulosament col·locats al calaix, el passapurès al seu ganxo, l'escorreplats fent joc amb les treballades aixetes de coure.
Els nous llogaters eren, decididament, una gent encantadora. La Mary sabia fer pastís de gingebre, i en Peter tenia força traça reparant teulades. Curiosament, a les ferides que els solcaven el pit no hi havia gota de sang. L'esvoranc profund al lloc on hi havia hagut el cor era net com les mateixes rajoles on jeien. Impecable, com tota la resta de la cuina.
Se sentia un lleu soroll líquid, com d'una font borbollejant. I a sobre el marbre reposava, polidament, una capsa.
Cavalcada
Tot va anar molt ràpid: el cavallet seguia la mateixa monòtona trajectòria circular, i ella a cada volta saludava als seus pares movent la maneta, fins que en un dels girs els va perdre de vista, i davant hi havia un desert polsegós, el cavall galopava i ella amb prou feines podia aferrar-se a la crinera –que ja no era de cartró–, cridant amb els ulls negats de llàgrimes per la por al futur incert que l’esperava.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)