Vaig trobar-la enfilada al mur del jardí i de seguida la vaig reconèixer: el caminar altiu, la mirada d’esbiaix, el gest inequívoc de gratar-se la barbeta. Era ella! Vaig acaronar-li el llom: “Has tornat, estimada!”. Ella es deixava amanyagar, refregant-se contra el meu pit, com sempre feia. Li vaig servir un bol de llet, que va buidar amb una urgència commovedora, i va passar-se la tarda arraulida damunt la gandula del porxo, com de costum. Jo l’observava, exultant: allò era una segona oportunitat. Sota aquella nova aparença felina no podríem fer vida social, però ens tindríem l’un a l’altre, i refaríem la vida que la tragèdia havia truncat.
A la nit va ficar-se’m al llit i la sentia miolar sota els llençols. Ara ja sabia que em perdonava, i vaig adormir-me reconfortat: potser no podria convèncer al tribunal que m’havia de jutjar, però almenys tenia la consciència tranquil·la.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada