Prou. No. No puc, no vull esperar més dins d’aquesta habitació de parets blanques que m’acusen. Creuo la porta que comunica amb un menjador estrany, una cuina asèptica, un passadís de llum artificial i tres cambres idèntiques. Res més, no hi ha indicis de ningú. És un pis mort, com el cos de la noia a qui gairebé no reconec. Ahir a la nit em vaig tornar a passar.
Avui, si estés a casa seria capaç d’emportar-me per davant la dona que frega totes les tardes. D’acord, sé que arribaria al portal amb posat ansiolític. Però caminaria per Sardenya. Allà, saludaria ràpidament el cambrer dels caps de setmana i a Diputació simularia que repasso els titulars dels diaris, <<un paquet de winston, si us plau>>. Quan arribés a Marina em sentiria lluny d’aquesta casa, només caldria prémer el botó que t’acosta a les multituds subterrànies i escoltar: <<ascensor destí vestíbul>>.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada