La carta reposava entre els dits, flonjos i freds de la seua dona. Havia reconegut la seua lletra, neta, fina, sense errades: Guardaré el secret. Perdona'm i oblida-te'n. Una caligrafia perfecta, unes ungles arreglades i roges, un olor apegalós que ho havia impregnat tot els darrers 20 anys i que ni morta l'abandonava.
Abans del suïcidi conjugal, amagar la seua homosexualitat s'havia convertit en obsessió, que el descobriren en angoixa. Ara, mentre contestava les preguntes de la polícia, i observava indiferent les manipulacions sanitàries al cos inert, pensava i decidia. Sol, vidu, culpable i desconcertat, la veritat i la confessió pública de la seua homosexualitat, li semblava l'única eixida digna, i l'únic acte de rebeldia. No assumia ni l'oblit, ni el perdó. De fet, no li agradaven els secrets ni les dones -suïcides-.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada