Vaig arribar a la casa, la porta oberta, Leonor recolzada a la paret, pàl·lida, relaxada. M’ho explicà amb veu pesada.
El torero estava assegut a la butaca recordant la tarda d'èxit. Els pasdobles li ressonaven encara a l’interior, veia les veròniques al seu primer; els “quites” per txiqüelines i navarreses; l'estocada a dalt de tot, rebent. Però va ser en el seu segon quan va posar el públic dempeus, calent amb les banderilles, el brau acudint a l'engany amb la dreta, tremp en els naturals, ebri d'èxit.
Leonor li endevinava en l’expressió del rostre per on passaven cada un dels seus pensaments. Es va estremir quan ell la va mirar. Sabia el final, la continuació de la violència. Va portar la mà a la zona adolorida del seu cos.
Mai més no tornaria a passar.
Va agafar l'estoc del torero i el va enfonsar en la seva carn.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada