Les creus dels ulls. Els brodats del vestit. El somriure quiet. La dolçor inquietant del seu rostre.
Tot en ella era extrany, d'un altre món. No era gens normal; tan perfecta, tan bonica...Tan morta.
El pitjor de tot, el que més l'atreia i aterrava, eren els batecs sords que provenien del seu pit. El bum-bum esglaiador i inhumà d'aquella criatura infernal, era, sens dubte, impossible.
La temia. L'estimava. L'horroritzava. Li fascinava. Tot un seguit de contradiccions s'aglomeraven al seu cap. Com era possible que aquell ésser flàccid, sense vida, tingués cor? Com podia ell estimar-la si li feia por?
Presa de la bogeria tranquil·la i silenciosa, agafà per la cintura la seva estimada. Amb tendresa infinita, se l'emportà al bosquet de darrere. Allà, amb el neguit trepitjant-lo com la seva ombra, la deixà entre arrels i fulles seques, mentre els batecs d'ella s'apagaven lentament.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada