ES PRORROGA EL TERMINI PER ENVIAR TEXTOS AL CONCURS

Per motius d’organització, la data límit per a presentar textos en aquest concurs es prorroga fins al dia 31 de desembre de 2009.

L’apòcrif

- Ai mare de Déu fill meu, baixa d’aquí d’una vegada!

Les súpliques de la mare li arriben confuses enmig d’un aldarull eixordidor. Però el fill ja no l’escolta, té la mirada buida, els llavis ressecs i l’alè aspre.

Arriba la nit, i amb la nit el silenci. Tot roman en una calma tensa on regna l’aletejar d’algunes aus nocturnes cercant les seves preses.

I la mare, que no ha anat a dormir i que espera. Però ara ja no parla, només escolta el batec somort d’aquell cor que s’allunya lentament d’aquest món.

I l’endemà tornem- hi, i així fins a tres dies, quan finalment el fill baixa i en silenci l’abraça, i li estampa a l’esquena dues taques de sang resseca i ennegrida, tot deixant enrera dos regalims viscosos gravats per sempre més als braços de la creu.

Evocació

Hi ha un home que espera darrere la porta de la meva cambra. El puc sentir. Un fantasma que m'empaita sense rendir-se; estremint-me l’esperit, joguinejant per les parets. Les meves al·lucinacions diàries recorden els seus somnis amarats en alcohol. El gat negre, el corb negre... Tot és negre, negre i mort. Ja no juga, ara colpeja. Fort amb la massa fins que rebenta i s'ensorra el sostre damunt del llit. Les parets s'estrenyen volent-me atrapar. Però encara puc córrer i surto espaordida buscant la salvació. Tot és febre ardent i maleïda: deliris de “Nevermore”. Paraules que, aprofitant la foscor, m'apunyalen en girar la cantonada. La llum del fanal s'encén i s'apaga, mentre la sang s'escampa per tot el carrer. El meu amant, el meu assassí, el meu pare, el meu fill. Fuig, Edgar Allan Poe!

L'implant

Un accident de caça em va destrossar la conca d’un ull als divuit anys. A l’òrgan que em van trasplantar, hi van incorporar un microxip que restablia la funció del pestanyeig i de les llàgrimes, però no la del nervi òptic. Quan encara em recuperava de l’operació, em va passar una cosa estranya, que l’ull cec va començar a visionar una figura que em convidava a seguir-la de nits.
Un dia, em vaig trobar dins d’un carreró, escanyant una dona que se m’havia ofert per un bitllet petit i, en dies successius, cossos ensangonats van aparèixer entre les meves mans sense saber com, mentre m’anava creixent un desig desconegut i salvatge. Aquella visió em manava fer coses horribles. Jo l’obeïa i m’agradava.

A la presó vaig trobar-me molts condemnats bornis. No vaig trigar a esdevenir-ne un més.

Canibalisme

L’aranya es mou sigil·losa i lenta pel sostre de l’habitació. En un escaire del sostre comença a teixir la teranyina. Actua amb una certa impaciència. Falta poc perquè els centenars d’ous de la posta esclatin i li cal trobar aliment amb urgència. Les cries, a les primeres hores de vida, tenen molta fam i devoren tot el que està al seu abast.

L’home entra a l’estança i s’ajeu al llit. Està cansat perquè el dia de feina ha estat molt feixuc. No triga a adormir-se profundament.

Unes pessigolles suaus el desperten a mitjanit. Vol gratar-se la cara i no pot. Multitud de fils enganxosos l’immobilitzen mentre una munió de aranyes petites es passegen per tot el cos i li van arrencant pessics de pell i carn.

L’últim viatge

L’Elna puja al tren. El vagó va de gom a gom; els morts vivents, monstres i vampirs que tornen de celebrar Halloween l’ocupen tot. Al seu costat, un home amb la caputxa posada, que amaga el rostre darrere la màscara d’un cadàver, no deixa de mirar-la; els ulls, dos punts maliciosos i brillants, li fan venir calfreds. Tan aviat com pot s’escapoleix a un altre lloc, però continua sentint, com punyals, aquells ulls i el fred és cada cop més intens.

Ara el vagó s’ha buidat. Només queden ells dos. L’home, està assegut endavant i d’esquena, i s’ha tret la careta. Ella el mira a través del vidre i el que veu l’esglaia. En el moment que s’aixeca per accionar l’alarma, el tren entra en un túnel i tot es fa fosc.

Quan el comboi arriba al seu destí, les portes s’obren, però no baixa ningú.

Inducció

M’han tancat en aquest cub fantasmagòric de barrots a la finestra, única obertura mig tapada per arbres de nusos recargolats ofegant punxes sangonoses. La molsa color asfalt escanya el camí dels taulats decrèpits, on malviuen gats verds de cua plana entre sorolls demolidors de castells medievals.
Sobrevisc entre humitats en diagonal, talment ratolí cadavèric, esporuguit i maldestre per trobar la sortida. Deu ser hivern, però, quin hivern de quin país? Qui, quan i per què m’hi han tancat?
Jugo a pilota amb la pedra que va trencar els vidres, després d’intentar inútilment tallar-me les venes quan desitjava veure el cel que endevinava sota els arrels d’arbres nuats o entre les esquerdes barrancs enfiladissos.
Perquè avui encara sé que hi ha un cel fora d’aquest jo sense edat. Un jo que es pot esperar per nàixer o es pot anar assecant fins morir, dins d’aquest son magnètic induit.

L'hereu

— Hola, sóc en Pau, primogènit d’aquesta casa, o millor dit, l’hereu.

Les seves paraules ressonaren seques dins el saló de baix.

Entre els comensals s’imposà el silenci. Una cadira s’enretirà tímidament. La mare s’aixecà.

— Hola, fill.

— Pare —afegí ell tot fixant la mirada al cap de taula— veig que tornem a tenir gent a casa.

— Uns amics de quan vivíem a Cuba —pronuncià amb veu trencada la mare.

— M’és ben bé igual qui siguin. Són gent. Els vull fora d’aquí.

— Però, fill...

— Cal que ho torni a repetir?

— No —digué el pare obrint la boca per primer cop. I dirigint-se als convidats, conclogué: — Si us plau, si sou tan amables...

Abraçant-los, acompanyà als pares que tancaven la comitiva. Els hi feu un petó a cadascun, tot xiuxiuejant: — No m’obligueu a deixar de ser hereu per convertir-me en amo.

Estat de Dret

Els dotze testimonis s’asseuen en dues rengleres de butaques. La sala és a les fosques. Darrera el vidre, quatre potents focus s’encenen sincopadament. Cinc homes totalment nus romanen arrenglerats dins d’un espai folrat de negre. S’obre la comporta. El gos s’escola dins. Recorda a un pastor alemany, tot i que és notablement més baix, de morro més afilat i pelatge extremadament blanc. N’ensuma un per un, i s’ajeu als peus del quart. Dos homes uniformats l’emmanillen per endur–se’l. Els focus s’apaguen. Els testimonis signen l’acta en silenci. Sols se sent el xiuxiueig entre dos d’ells:

– Determinar la culpabilitat d‘un detingut només atenent a l’olfacte d’aquesta nova raça de gossos és agosarat, però, que demà ja els vulguin deixar anar pel carrer, acabarà amb qualsevol presumpció d‘innocència.

– A mi se’m gela la sang.

Tatuatge

Tot havia començat l’endemà de fer-se aquell tatuatge a l’esquena. S’havia despertat notant una escalfor roent. Va córrer al mirall. Una figura amb els ulls esbatanats l’observava des de l’altra banda. Res no li va cridar l’atenció, tret d’un lleuger pestanyeig momentani. No semblava que la pell s’hagués irritat, però la coïssor que sentia es feia per moments insuportable. Li havien dibuixat aquella estranya criatura al bell mig dels dos omòplats, amb les ales ben obertes i una cua peluda que li arribava a la cintura. Va aixecar les espatlles i va semblar que tota ella es movia i cobrava vida.

Aquell vespre, la mare va sentir una olor intensa de sofre que s’escampava per sota de la porta de l’habitació del seu fill. Quan la va obrir, ell jeia bocaterrosa, mort; l’esquena, en carn viva, mostrava el buit deixat per una silueta estranya.

La por té por a la por

Esclau de l’agorafòbia: una por morbosa m’obsessiona, em persegueix, se m’enganxa. La meva vida és anxiògena y terrorífica, em desperto amb tremolors, sobrevisc rodejat de perills, dormo amb inquietud. Paralitzat, desmotivat, desanimat, descoratjat, depressiu i resignat, no surto de casa: No em veig capaç de suportar el món exterior, el cel em cau a sobre; no em veig amb cor de creuar-me amb ningú; no estic disposat a enfrontar-me amb els moviments y els sorolls de la ciutat y no m’atreveixo a allunyar-me de la meva casa protectora, de la meva trampa. Estic atrapat a una presó custodiada per la temible realitat exterior. Esclau d’una covardia patològica, involuntària, sóc la contradicció personificada: el meu adversari és el meu inconscient, jo sóc el meu pitjor enemic i això encara m’espanta més. La por té por a la por.

Prematur

    Que no havia mort era evident: sentia la reverberació llunyana de la lletania insulsa del sacerdot –lloant unes virtuts que mai abans ningú no m’havia atribuït– i, de fons, el murmuri planyívol dels congregats a la cerimònia. La caixa, per bé que confortable –era folrada d’un vellut esponjós de tacte plaent–, pecava d’una deficient insonorització, però en circumstàncies luctuoses aquests són detalls que –comprensiblement– no es ponderen. Si vaig evitar manifestar-me llavors va ser per respecte, per no esgarriar-los l’acte, i perquè confiava en trobar un moment més propici per proclamar la meva inequívoca vitalitat. Però em devia endormiscar, perquè va desvetllar-me l’olor a terra humida. Vaig tustar discretament la fusta, que va retornar-me un so sec, esmorteït. El silenci era, no caldria dir-ho, sepulcral. Cridar, a banda de poc decorós, semblava inútil. Resignat a la meva dissort, vaig recordar el conte d’un cèlebre autor nord-americà.

Una son inoportuna

Havia d’estar tot a punt quan arribés el mort i la comitiva, li havien dit. Els empleats que acompanyarien el taüt tindrien poc temps abans no es tanqués el cementiri. Era el pic de gener i ja era negra nit. Havia tingut la precaució d’agafar una llanterna perquè el nínxol estava en la part nova i no havien fet la connexió elèctrica. Els totxos i la gaveta amb el ciment estaven preparats. Només calia esperar. La llum es va anar afluixant fins apagar-se. Coi de piles! Va començar a omplir-se tot d’una boira intensa que el calava fins als ossos. Tremolava com una fulla i va aixoplugar-se en el forat. Només fins que els veiés tombar la cantonada, va pensar. Es va anar abaltint fins adormir-se profundament. Quan es va despertar, feia estona que havien col·locat la làpida i havien tancat les portes del cementiri.

L’última voluntat

A la iaia la vam enterrar amb peücs negres calçada i amb ella es va endur, també, la música de fons que et feia companyia quan era viva.

Dos dies abans, vaig deixar-li el berenar a la taula estant del seu balancí i vaig asseure’m al seu costat per mirar la televisió. La dona feia mitja, com cada dia, però semblava més concentrada que de costum; feia estona que no la sentia enraonar, ni estossegar... i la vaig veure massa capficada amb les agulles i la llana. M’hi vaig acostar per observar-la, seguia fent punt compulsivament i vaig adonar-me que alguna cosa no anava bé: duia un peüc de llana negra calçat al peu dret i seguia feinejant l’altre com un autòmat. Amoïnada vaig tapar-li els ulls amb les mans però no es va ni immutar.

No sé quan va morir, no vaig voler destorbar-la.

Presagi

Ja sabeu com admiro la capacitat d’anàlisi. L’anàlisi incorpora al pensament elements no tangibles que permeten deduccions que van molt més enllà de la simple correlació dels fets.

Sabeu també com crec en el poder de la ment. La seva força és tal que algunes persones poden induir d’altres a accions racionalment inexplicables.

El cos d’en Charles va ser trobat flotant al Sena. A casa seva aquest anònim:

L’ombra fugissera s’esmuny apressada pels llòbrecs carrers del barri antic mentre intenta escapar inútilment dels records d’aquell dia. L’espectre se li apareix insistent amb un somriure carregat de menyspreu i li recorda com sovint els presagis són mes reals que els fets i els morts més presents que els vius. Corre desesperat cap un destí tràgic que l’espera impacient sense cap possibilitat de redempció. Després queda el silenci del port que perdura en l’aigua greixosa.

Ha estat un suïcidi sentencià en Dupin.

Una boira teixida de seda

     És un dia d’hivern boirós. En una cantonada, un home abrinat porta el rostre cobert; només mostra els ulls com dos tions calcinats. Les mans graten amb desfici un mocador de seda. Un autobús escolar s’atura i en  baixen dues nenes, la bufanda els tapa la boca.
     S’acomiaden i la més petita continua carrer avall. De tant en tant sent passes, però no hi veu ningú. Taral·leja una cançó per fer-se passar la por i l’alè humiteja la bufanda que li empresona els llavis. L’ombra, que la segueix d’esquitllentes, mira amb malícia els mitjons blancs i curts mentre prem amb força el mocador de seda. De sobte, un gat que menja d’unes escombraries l’espanta i l’esglai li talla la veu.
     Quan arriba al portal, arrenca a córrer escales amunt i les passes la segueixen mentre unes mans estrenyen amb força un mocador de seda vermella.

El meu amic C. Auguste Dupin

encengué una altra espelma tot dient:
-Així, "monsieur" Prefecte, això és tot?
I aquest respongué:
-Efectivament "monsieur" Dupin, són tots els detalls que li puc precisar. Un alt funcionari del govern ha estat assassinat, la notícia encara no ha transcendit, però les curioses circumstàncies no fan pensar que sigui un cas fàcil... El resoldrem, és clar, però donada la seva efectivitat en l'assumpte de la carta he pensat que li interessaria. Evidentment, he vingut amb la més absoluta discreció.
Dupin es dirigí a la cuina (que mai fèiem servir) i se sentí soroll de coberteria.
-L'arma és una destral de carnisser com aquesta? - preguntà Dupin tornant a la cambra portant una destral a la mà.
-Sembla l'arma més probable.
-Doncs puc anunciar-li, Perfecte inútil, que ja conec l'assassí i que estarà entre nosaltres en uns segons.
-Com diu, Dupin?
Aquest aixecà la destral per damunt del seu cap i...

Cop sec

Vaig agafar el sac amb l’eina i em vaig disposar a trepitjar les llambordes cap a Ca l’Espantat.

I allà jauria, enllitat, el cos rígid d’alè dens, destinant totes les forces a la lluita aferrissada entre la vida i la mort. Les urpes de l’ànima clavades a la terra com arrels. La respiració, crepitant, buscant portar la pell més que pàl·lida al món dels difunts.

Ni conjurs, ni crucifix, ni jou, l’haurien ajudat a desprendre’s. Ni hauria reeixit l’intent de perdonar odis passats tocant la porta de l’estança.

Ja només podia jo, d'ofici acabadora, tallar el fil de la vida. Un cop precís en el punt d’infexió fronto-parietal. Un cop sec amb la branca d’olivera ferma, arrodonida per l’ús de cinc generacions. Com deia l’àvia, un cop sec que el moribund viuria com el pas d’un tren ràpid: un soroll estrident i una ventolada breument interminables i prou.

La mala bruixa i la bruixa bona

Una jove angelical de cabellera rossa, ulls amorosos, mans càlides que m’apropaven el caparró al seu pit perfumat de pau i començava a cantar-me baixet mentre jo escoltava el bategar del seu cor, va obrir el forn encès i m’hi va tancar a dins. Comptava amb poca edat i vaig començar a suar i a ofegar-me. Una bruixa de cabells escarolats i ulls picardiosos va obrir el forn i va agafar-me en braços; després, amb les seves mans fredes, va matar a esgarrapades la meva mare que recordo estirada i morta sobre el terra de la cuina. Se’m dispara el cor de ràbia quan la sento roncar, quan em propina un parell de clatellades o quan em renya amb veu imperativa i estrident. L'odio, de debò, hauria preferit rostir-me al forn a mans de la meva dolça assassina que viure escaldat al costat de la meva amarga salvadora.