A la iaia la vam enterrar amb peücs negres calçada i amb ella es va endur, també, la música de fons que et feia companyia quan era viva.
Dos dies abans, vaig deixar-li el berenar a la taula estant del seu balancí i vaig asseure’m al seu costat per mirar la televisió. La dona feia mitja, com cada dia, però semblava més concentrada que de costum; feia estona que no la sentia enraonar, ni estossegar... i la vaig veure massa capficada amb les agulles i la llana. M’hi vaig acostar per observar-la, seguia fent punt compulsivament i vaig adonar-me que alguna cosa no anava bé: duia un peüc de llana negra calçat al peu dret i seguia feinejant l’altre com un autòmat. Amoïnada vaig tapar-li els ulls amb les mans però no es va ni immutar.
No sé quan va morir, no vaig voler destorbar-la.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada