Cop sec

Vaig agafar el sac amb l’eina i em vaig disposar a trepitjar les llambordes cap a Ca l’Espantat.

I allà jauria, enllitat, el cos rígid d’alè dens, destinant totes les forces a la lluita aferrissada entre la vida i la mort. Les urpes de l’ànima clavades a la terra com arrels. La respiració, crepitant, buscant portar la pell més que pàl·lida al món dels difunts.

Ni conjurs, ni crucifix, ni jou, l’haurien ajudat a desprendre’s. Ni hauria reeixit l’intent de perdonar odis passats tocant la porta de l’estança.

Ja només podia jo, d'ofici acabadora, tallar el fil de la vida. Un cop precís en el punt d’infexió fronto-parietal. Un cop sec amb la branca d’olivera ferma, arrodonida per l’ús de cinc generacions. Com deia l’àvia, un cop sec que el moribund viuria com el pas d’un tren ràpid: un soroll estrident i una ventolada breument interminables i prou.