M’han tancat en aquest cub fantasmagòric de barrots a la finestra, única obertura mig tapada per arbres de nusos recargolats ofegant punxes sangonoses. La molsa color asfalt escanya el camí dels taulats decrèpits, on malviuen gats verds de cua plana entre sorolls demolidors de castells medievals.
Sobrevisc entre humitats en diagonal, talment ratolí cadavèric, esporuguit i maldestre per trobar la sortida. Deu ser hivern, però, quin hivern de quin país? Qui, quan i per què m’hi han tancat?
Jugo a pilota amb la pedra que va trencar els vidres, després d’intentar inútilment tallar-me les venes quan desitjava veure el cel que endevinava sota els arrels d’arbres nuats o entre les esquerdes barrancs enfiladissos.
Perquè avui encara sé que hi ha un cel fora d’aquest jo sense edat. Un jo que es pot esperar per nàixer o es pot anar assecant fins morir, dins d’aquest son magnètic induit.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada