diumenge, 29 de novembre de 2009

L’apòcrif

- Ai mare de Déu fill meu, baixa d’aquí d’una vegada!

Les súpliques de la mare li arriben confuses enmig d’un aldarull eixordidor. Però el fill ja no l’escolta, té la mirada buida, els llavis ressecs i l’alè aspre.

Arriba la nit, i amb la nit el silenci. Tot roman en una calma tensa on regna l’aletejar d’algunes aus nocturnes cercant les seves preses.

I la mare, que no ha anat a dormir i que espera. Però ara ja no parla, només escolta el batec somort d’aquell cor que s’allunya lentament d’aquest món.

I l’endemà tornem- hi, i així fins a tres dies, quan finalment el fill baixa i en silenci l’abraça, i li estampa a l’esquena dues taques de sang resseca i ennegrida, tot deixant enrera dos regalims viscosos gravats per sempre més als braços de la creu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada