dijous, 31 de desembre de 2009

En un chateau de París

Rodejat de records colonials, el Coronel Decaux vigila el gabinet amb la mirada ben alta i el bigoti ben arreglat. Ha sentit tocar el timbre, ha vist el seu net Charles-Auguste abandonant la sala, ha vist el lladre entrar per la finestra del jardí a la seva esquerra, esmunyir-se davant la xemeneia i endur-se un preciós incunable de l'escriptori. També ha vist la vella gata blanca, Fifí, per quatre hores havia dormitat dins la llar de foc, com li arrenca mig camal dels pantalons emprant forces prèviament insospitades i com el lladre fugia maleint.

Malauradament el Coronel Auguste Decaux no pot explicar aquestes meravelles a Dupin. El Coronel només és una fotografia penjada sobre una butaca. Els seus ossos descansen molt aprop, enterrats pel seu germà sota la pedra de la llar de foc, ocults a tothom qui creu encara que morí al front, durant guerra franco-siamesa del 93.

Prohibit llegir aquest conte

No t’espantis, et parlo des d’una altra dimensió però estic en la mateixa línia temporal que tu; és a dir: visc just a l’any, al mes, a la setmana, al dia, a l’hora, al minut i al mateix segon que tu. Sóc molt a prop teu, segur que ni tan sols adverteixes la meva presència.

T’ho demostraré: t’estic observant atentament i fas cara d’incredulitat. No m’ho neguis, conec la teva expressió des que vas néixer i no m’he separat mai més de tu. T’ho tornaré a demostrar: a canvi del teu atreviment de saltar-te la meva prohibició em prendré la llicència de presentar-me oficialment. Fes-me un favor: alça la mà, saluda’m i busca la teva ombra. Em veus? Jo et torno la salutació. Has obert la porta entre dues dimensions i, ara ja és massa tard, has comès un error: no hauries d’estar llegint aquest conte.

El Papu

No m’agradava espantar el Ramonet amb el Papu però era l’únic mètode que funcionava per a que fes bondat. “Ramonet, si no reculls les joguines vindrà el Papu i se’t menjarà. Ramonet, si t’escapes de la banyera sense esbaldir-te, vindrà el Papu. Ramonet, no saltis al sofà o vindrà el Papu. Ramonet, renta’t les dents; Ramonet, no t’enfilis aquí; Ramonet, Ramonet i Ramonet... que vindrà el Papu, que vindrà el Papu i que vindrà el Papu. Però ara l’acabo d’amenaçar “Ramonet, baixa del gronxador i menja’t el berenar o vindrà el Papu” i el nen se m’ha allunyat del Parc; “on vas?”, li he demanat, “a buscar al Papu!”, m’ha contestat. I ara estic, aquí, esperant-lo; ja és grandet, haurà d’entendre que m’ ha de creure, amb Papu o sense. Ui! Ja ve... Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no ens deixeu! Que torna amb el Papu!

La missió

Els informes de Greenpeace sobre la situació de l’ós polar l’havien alarmat. Pobre d’ell, poc hi podia fer !

Fins que se li revelà una missió: conèixer de prop aquelles pobres criatures; així podria ajudar-les.

Resolt, viatjà als confins de l’àrtic, i es trobà sol en la immensa planúria nevada.

No sentí venir aquell ós que s’acostava a un bon trot. Però el veié. Una presència gèlida, inexacta amb l’estampa dels documentals. L’ós venia a l’atac. S’espantà. Una sola urpada, zas! I aquí s’acaba tot!

De cop, es trobà amb el fusell a les mans, pres a contracor per imposició de les autoritats. Carregà i apuntà.

L’aire pudia la mort i la neu es tenyiria de sang. Sentí llàstima per la vida. L’última visió que s’endugué fou la gola de l’ós. El tret que es disparà li traspassà el crani de baix a dalt. Aquell dia l’ós va trobar taula parada.

diumenge, 27 de desembre de 2009

Balcó a la nit
“Copulations and mirror are abominable”

Si no hagués estat per aquell mirall no m’hauria adonat de la nit d’afora el balcó. Sobretot de què el que vèiem al final del corredor -que començava amb un gran mirall que anava del sostre a terra-, no era una nit sinó moltes nits. Una multiplicació que podia esdevenir monstruosa a no ser que, dins d’aquella nit multiplicada pel mirall d’habitació d’hotel amb vistes, copuléssim set vegades mil sobre obeliscs màgics, embolicant-nos amb llençols de pedra, nadant entre remolins d’escumes fins a reinventar-nos un nou país d’Uqbar, amb rius comunicants, muntanyes assequibles, llacs purificats i molts d’éssers copulant fins a multiplicar i habitar la nova terra, omplint-la de mil somnis capaços d’enmirallar-se cara a cara, sense por ni vegonya, amb el del fons del passadís de l’altre extrem de la balconada oberta a la nostra primera nit.

Boira baixa

Era i no era. Mirava i no veia. Sentia i no es notava. La pell no era cap barrera ni la roba cap aïllant. Les passes no li cruixien i el pes havia perdut contorn. Els ossos suraven sobre la sang estovada per la humitat i els cabells ploraven avall.

Va ensopegar amb el travesser d’una via. El cos va trontollar sense arribar a caure del tot sobre els escaires del pedregam. En recuperar l’equilibri, es va agenollar sobre la fusta clivellada per mesurar l’amplada dels rails o pel dubte d’on anar. Va restar una estona, així, ben agafat als ferros mullats talment santcrist penitent però ell, amb el cap alt i la mirada curta, una estona llarga o uns instants.

Ningú sabrà mai quants varen ser ni si en foren conscients. La boira baixa també és sorda i aquell tren no portava llums de boira tan baixa.

En paral·lel

Com poden coincidir en l’espai o en el temps dues circumstàncies contradictòries? Veig la vida com una, tres, o quinze línies contínues, però sempre paral·leles. 

No pot ser que la  teva àvia faci una embòlia irreversible mentre tu estàs parint. No pot ser que la teva tia soltera es suïcidi el dia que a tu et donen el títol de llicenciat. Hi ha d’haver alguna errada química, còsmica, electromagnètica, astronòmica. Alguna raó que desprogrami l’agenda microelemental o macrofuncional que distribueix el feix d’activitats involuntàries alterant  l’ordre còsmic lineal. Una disfunció que infli  accions independents fins a aconseguir que ocupin la línea superior o la inferior, deformant-les, fins enllaçar anàrquicament les paral·leles. 

Com s’explica sinó que en un  mateix compàs del pentagrama vital s’hi pugui anotar un lament tant trist sobre unes notes alegres?

Cal que desenvolupem la teoria de la relativitat paral·lelística. I amb urgència. O sucumbirem.

Enginy

L’enginy juga sol, amb sí mateix, lliure, sense cap finalitat. Jugant per jugar i, si per casualitat goleja, no compta. Envia gols i pilota al pou per poder seguir jugant, amb el que sigui, en llibertat, actiu fins a l’infinit, talment brollador imparable que espetega sota el sol vital o s’encalma entre estels brillants.

L’enginy juga jugant; camina caminant per autopistes sense asfalt; llença guspires de foc sense cremar l’arc de Sant Martí;  balla ritmes inventats fets d’idees, imatges i sons; aventura reflexos vius sobre coses inerts. Tant pot penjar muntanyes del capçal d’un riu com  mecanitzar la Via Làctea. Tant s’entreten desclavant els claus d’un país com amalgamant set abecedaris.

L’enginy, sense avisar, por obrir camins on hi havia escoles,  convertir vies de tren en triangles equilàters o jugar a fet-a-amagar amb l’espectre de la llum descomposta.

I sobretot, sap i pot fer-ho amb alegria, gràcia i enginy.

Llimb

Em diuen que "la millor clarividència es dóna durant la franja estreta que va des que surts del son fins que obres els ulls". M’hi fixo i m’adono que tot i la meva voluntat, he perdut la fe adquirida en la pila baptismal i per tant l’assegurança d’un cel. Que tot i haver fornicat amb tantes dones d’homes poderosos, no he adquirit cap nou poder. Que per somriure de tant en tant no necessito uns llavis carnosos ni ben dibuixats. Que el que em fa por dels gossos són els ullals punxeguts i la mirada bavosa. Que de la pluja m’agrada l’espessor que m’amaga d’altres vianants. Que mai  m’he agenollat davant d’altra dama que no sigui una marededéu. Que la tristesa em treu la gana i que la desgana em posa trist. I que el meu pare devia jugar amb mi,  tot i que no recordo a què.

Esquadra i cartabó

Dues eines avui en desús. Material: inicialment de fusta, després d’alumini o plàstic, finalment de metacrilat. Funcionalitat: imprescindibles en les aplicacions pràctiques de l’antiga geometria. Servien tant per fer paral·leles i angles perfectament rectes com per traslladar figures sobre paper, mantinguent-ne la proporció inicial. Però també podrien haver servit, a fora dels paper, dins l’espai, per foradar d’una sola estacada i gràcies als seus angles perfectament punxeguts, les dues ninetes d’aquests teus ulls tan imperfectes, asimètrics, desproporcionats com falsos, estèrils i inútils, fins a fer-ne brollar tota la gelatina que hi alberguen sense pena ni glòria, a fi de poder folrar amb el líquid preuat l’esquadra i el cartabó en qüestió i d’aquesta manera preservar aquestes dues eines de la mortalitat anunciada per l’imparable avanç tecnològic i així poder seguir fent-les útils a la història, més enllà de la ciència exacta i de la informàtica.

Naufragi

Fa dies que et busquen, d’abans de l’aiguat.

Voldria pensar que aquesta bamba trobada no és la teva ni l’ampolla que porta lligada amb el cordó:  hi han arrelat unes herbes que no amaguen cap missatge escrit que digui on ets. És clar que la riuada s’emporta el què vol, sense donar temps a deixar-hi empremtes…ni senyals de vida. Vida? I per què volen vida les riuades si s’han creat per seleccionar vides de la vida, sense impudícia, ni classificacions de vius i morts.

Ets un desaparegut inflat, descalç, arrossegat cap algun mar, o, en el millor dels casos, un alcohòlic desmemoriat que algú acompanyarà a l’hospital.

Plou, com el darrer dia que et vaig veure, amb el paraigua negre, sol, mirant a terra: una manera com una altra de no mirar enrere, de no arrelar. Una altra mena de selecció natural  i sense grans desastres.

Atrapat

L’home entra al bany com cada matí. Es dutxa amb aigua molt calenta i en sortir veu que el mirall s’ha entelat. I, com cada matí, agafa la tovallola i el neteja fins que la boira s’esvaeix. Quan es mira, s’esglaia perquè el seu reflex ha desaparegut. Tots els miralls li retornen el mateix buit.

Va pel carrer buscant-se als vidres dels aparadors. Se sent perdut de no veure-s’hi. De sobte, en una de les superfícies esmerilades hi ha una dona que el mira seductora. L’home, estranyat, es gira d’un costat i de l’altre, però no hi ha ningú més, tret d’ell. La dona el somriu amb una malícia captivadora i fa un gest que el convida a seguir-la.

I quan ell fa un pas endavant, es troba atrapat a l’altra banda, convertit en el reflex de si mateix.

dilluns, 30 de novembre de 2009

ES PRORROGA EL TERMINI PER ENVIAR TEXTOS AL CONCURS

Per motius d’organització, la data límit per a presentar textos en aquest concurs es prorroga fins al dia 31 de desembre de 2009.

diumenge, 29 de novembre de 2009

L’apòcrif

- Ai mare de Déu fill meu, baixa d’aquí d’una vegada!

Les súpliques de la mare li arriben confuses enmig d’un aldarull eixordidor. Però el fill ja no l’escolta, té la mirada buida, els llavis ressecs i l’alè aspre.

Arriba la nit, i amb la nit el silenci. Tot roman en una calma tensa on regna l’aletejar d’algunes aus nocturnes cercant les seves preses.

I la mare, que no ha anat a dormir i que espera. Però ara ja no parla, només escolta el batec somort d’aquell cor que s’allunya lentament d’aquest món.

I l’endemà tornem- hi, i així fins a tres dies, quan finalment el fill baixa i en silenci l’abraça, i li estampa a l’esquena dues taques de sang resseca i ennegrida, tot deixant enrera dos regalims viscosos gravats per sempre més als braços de la creu.

Evocació

Hi ha un home que espera darrere la porta de la meva cambra. El puc sentir. Un fantasma que m'empaita sense rendir-se; estremint-me l’esperit, joguinejant per les parets. Les meves al·lucinacions diàries recorden els seus somnis amarats en alcohol. El gat negre, el corb negre... Tot és negre, negre i mort. Ja no juga, ara colpeja. Fort amb la massa fins que rebenta i s'ensorra el sostre damunt del llit. Les parets s'estrenyen volent-me atrapar. Però encara puc córrer i surto espaordida buscant la salvació. Tot és febre ardent i maleïda: deliris de “Nevermore”. Paraules que, aprofitant la foscor, m'apunyalen en girar la cantonada. La llum del fanal s'encén i s'apaga, mentre la sang s'escampa per tot el carrer. El meu amant, el meu assassí, el meu pare, el meu fill. Fuig, Edgar Allan Poe!

L'implant

Un accident de caça em va destrossar la conca d’un ull als divuit anys. A l’òrgan que em van trasplantar, hi van incorporar un microxip que restablia la funció del pestanyeig i de les llàgrimes, però no la del nervi òptic. Quan encara em recuperava de l’operació, em va passar una cosa estranya, que l’ull cec va començar a visionar una figura que em convidava a seguir-la de nits.
Un dia, em vaig trobar dins d’un carreró, escanyant una dona que se m’havia ofert per un bitllet petit i, en dies successius, cossos ensangonats van aparèixer entre les meves mans sense saber com, mentre m’anava creixent un desig desconegut i salvatge. Aquella visió em manava fer coses horribles. Jo l’obeïa i m’agradava.

A la presó vaig trobar-me molts condemnats bornis. No vaig trigar a esdevenir-ne un més.

Canibalisme

L’aranya es mou sigil·losa i lenta pel sostre de l’habitació. En un escaire del sostre comença a teixir la teranyina. Actua amb una certa impaciència. Falta poc perquè els centenars d’ous de la posta esclatin i li cal trobar aliment amb urgència. Les cries, a les primeres hores de vida, tenen molta fam i devoren tot el que està al seu abast.

L’home entra a l’estança i s’ajeu al llit. Està cansat perquè el dia de feina ha estat molt feixuc. No triga a adormir-se profundament.

Unes pessigolles suaus el desperten a mitjanit. Vol gratar-se la cara i no pot. Multitud de fils enganxosos l’immobilitzen mentre una munió de aranyes petites es passegen per tot el cos i li van arrencant pessics de pell i carn.

L’últim viatge

L’Elna puja al tren. El vagó va de gom a gom; els morts vivents, monstres i vampirs que tornen de celebrar Halloween l’ocupen tot. Al seu costat, un home amb la caputxa posada, que amaga el rostre darrere la màscara d’un cadàver, no deixa de mirar-la; els ulls, dos punts maliciosos i brillants, li fan venir calfreds. Tan aviat com pot s’escapoleix a un altre lloc, però continua sentint, com punyals, aquells ulls i el fred és cada cop més intens.

Ara el vagó s’ha buidat. Només queden ells dos. L’home, està assegut endavant i d’esquena, i s’ha tret la careta. Ella el mira a través del vidre i el que veu l’esglaia. En el moment que s’aixeca per accionar l’alarma, el tren entra en un túnel i tot es fa fosc.

Quan el comboi arriba al seu destí, les portes s’obren, però no baixa ningú.

Inducció

M’han tancat en aquest cub fantasmagòric de barrots a la finestra, única obertura mig tapada per arbres de nusos recargolats ofegant punxes sangonoses. La molsa color asfalt escanya el camí dels taulats decrèpits, on malviuen gats verds de cua plana entre sorolls demolidors de castells medievals.
Sobrevisc entre humitats en diagonal, talment ratolí cadavèric, esporuguit i maldestre per trobar la sortida. Deu ser hivern, però, quin hivern de quin país? Qui, quan i per què m’hi han tancat?
Jugo a pilota amb la pedra que va trencar els vidres, després d’intentar inútilment tallar-me les venes quan desitjava veure el cel que endevinava sota els arrels d’arbres nuats o entre les esquerdes barrancs enfiladissos.
Perquè avui encara sé que hi ha un cel fora d’aquest jo sense edat. Un jo que es pot esperar per nàixer o es pot anar assecant fins morir, dins d’aquest son magnètic induit.

dijous, 26 de novembre de 2009

L'hereu

— Hola, sóc en Pau, primogènit d’aquesta casa, o millor dit, l’hereu.

Les seves paraules ressonaren seques dins el saló de baix.

Entre els comensals s’imposà el silenci. Una cadira s’enretirà tímidament. La mare s’aixecà.

— Hola, fill.

— Pare —afegí ell tot fixant la mirada al cap de taula— veig que tornem a tenir gent a casa.

— Uns amics de quan vivíem a Cuba —pronuncià amb veu trencada la mare.

— M’és ben bé igual qui siguin. Són gent. Els vull fora d’aquí.

— Però, fill...

— Cal que ho torni a repetir?

— No —digué el pare obrint la boca per primer cop. I dirigint-se als convidats, conclogué: — Si us plau, si sou tan amables...

Abraçant-los, acompanyà als pares que tancaven la comitiva. Els hi feu un petó a cadascun, tot xiuxiuejant: — No m’obligueu a deixar de ser hereu per convertir-me en amo.

Estat de Dret

Els dotze testimonis s’asseuen en dues rengleres de butaques. La sala és a les fosques. Darrera el vidre, quatre potents focus s’encenen sincopadament. Cinc homes totalment nus romanen arrenglerats dins d’un espai folrat de negre. S’obre la comporta. El gos s’escola dins. Recorda a un pastor alemany, tot i que és notablement més baix, de morro més afilat i pelatge extremadament blanc. N’ensuma un per un, i s’ajeu als peus del quart. Dos homes uniformats l’emmanillen per endur–se’l. Els focus s’apaguen. Els testimonis signen l’acta en silenci. Sols se sent el xiuxiueig entre dos d’ells:

– Determinar la culpabilitat d‘un detingut només atenent a l’olfacte d’aquesta nova raça de gossos és agosarat, però, que demà ja els vulguin deixar anar pel carrer, acabarà amb qualsevol presumpció d‘innocència.

– A mi se’m gela la sang.

divendres, 20 de novembre de 2009

Tatuatge

Tot havia començat l’endemà de fer-se aquell tatuatge a l’esquena. S’havia despertat notant una escalfor roent. Va córrer al mirall. Una figura amb els ulls esbatanats l’observava des de l’altra banda. Res no li va cridar l’atenció, tret d’un lleuger pestanyeig momentani. No semblava que la pell s’hagués irritat, però la coïssor que sentia es feia per moments insuportable. Li havien dibuixat aquella estranya criatura al bell mig dels dos omòplats, amb les ales ben obertes i una cua peluda que li arribava a la cintura. Va aixecar les espatlles i va semblar que tota ella es movia i cobrava vida.

Aquell vespre, la mare va sentir una olor intensa de sofre que s’escampava per sota de la porta de l’habitació del seu fill. Quan la va obrir, ell jeia bocaterrosa, mort; l’esquena, en carn viva, mostrava el buit deixat per una silueta estranya.

dimarts, 17 de novembre de 2009

La por té por a la por

Esclau de l’agorafòbia: una por morbosa m’obsessiona, em persegueix, se m’enganxa. La meva vida és anxiògena y terrorífica, em desperto amb tremolors, sobrevisc rodejat de perills, dormo amb inquietud. Paralitzat, desmotivat, desanimat, descoratjat, depressiu i resignat, no surto de casa: No em veig capaç de suportar el món exterior, el cel em cau a sobre; no em veig amb cor de creuar-me amb ningú; no estic disposat a enfrontar-me amb els moviments y els sorolls de la ciutat y no m’atreveixo a allunyar-me de la meva casa protectora, de la meva trampa. Estic atrapat a una presó custodiada per la temible realitat exterior. Esclau d’una covardia patològica, involuntària, sóc la contradicció personificada: el meu adversari és el meu inconscient, jo sóc el meu pitjor enemic i això encara m’espanta més. La por té por a la por.

Prematur

    Que no havia mort era evident: sentia la reverberació llunyana de la lletania insulsa del sacerdot –lloant unes virtuts que mai abans ningú no m’havia atribuït– i, de fons, el murmuri planyívol dels congregats a la cerimònia. La caixa, per bé que confortable –era folrada d’un vellut esponjós de tacte plaent–, pecava d’una deficient insonorització, però en circumstàncies luctuoses aquests són detalls que –comprensiblement– no es ponderen. Si vaig evitar manifestar-me llavors va ser per respecte, per no esgarriar-los l’acte, i perquè confiava en trobar un moment més propici per proclamar la meva inequívoca vitalitat. Però em devia endormiscar, perquè va desvetllar-me l’olor a terra humida. Vaig tustar discretament la fusta, que va retornar-me un so sec, esmorteït. El silenci era, no caldria dir-ho, sepulcral. Cridar, a banda de poc decorós, semblava inútil. Resignat a la meva dissort, vaig recordar el conte d’un cèlebre autor nord-americà.

Una son inoportuna

Havia d’estar tot a punt quan arribés el mort i la comitiva, li havien dit. Els empleats que acompanyarien el taüt tindrien poc temps abans no es tanqués el cementiri. Era el pic de gener i ja era negra nit. Havia tingut la precaució d’agafar una llanterna perquè el nínxol estava en la part nova i no havien fet la connexió elèctrica. Els totxos i la gaveta amb el ciment estaven preparats. Només calia esperar. La llum es va anar afluixant fins apagar-se. Coi de piles! Va començar a omplir-se tot d’una boira intensa que el calava fins als ossos. Tremolava com una fulla i va aixoplugar-se en el forat. Només fins que els veiés tombar la cantonada, va pensar. Es va anar abaltint fins adormir-se profundament. Quan es va despertar, feia estona que havien col·locat la làpida i havien tancat les portes del cementiri.

L’última voluntat

A la iaia la vam enterrar amb peücs negres calçada i amb ella es va endur, també, la música de fons que et feia companyia quan era viva.

Dos dies abans, vaig deixar-li el berenar a la taula estant del seu balancí i vaig asseure’m al seu costat per mirar la televisió. La dona feia mitja, com cada dia, però semblava més concentrada que de costum; feia estona que no la sentia enraonar, ni estossegar... i la vaig veure massa capficada amb les agulles i la llana. M’hi vaig acostar per observar-la, seguia fent punt compulsivament i vaig adonar-me que alguna cosa no anava bé: duia un peüc de llana negra calçat al peu dret i seguia feinejant l’altre com un autòmat. Amoïnada vaig tapar-li els ulls amb les mans però no es va ni immutar.

No sé quan va morir, no vaig voler destorbar-la.

Presagi

Ja sabeu com admiro la capacitat d’anàlisi. L’anàlisi incorpora al pensament elements no tangibles que permeten deduccions que van molt més enllà de la simple correlació dels fets.

Sabeu també com crec en el poder de la ment. La seva força és tal que algunes persones poden induir d’altres a accions racionalment inexplicables.

El cos d’en Charles va ser trobat flotant al Sena. A casa seva aquest anònim:

L’ombra fugissera s’esmuny apressada pels llòbrecs carrers del barri antic mentre intenta escapar inútilment dels records d’aquell dia. L’espectre se li apareix insistent amb un somriure carregat de menyspreu i li recorda com sovint els presagis són mes reals que els fets i els morts més presents que els vius. Corre desesperat cap un destí tràgic que l’espera impacient sense cap possibilitat de redempció. Després queda el silenci del port que perdura en l’aigua greixosa.

Ha estat un suïcidi sentencià en Dupin.

dissabte, 14 de novembre de 2009

Una boira teixida de seda

     És un dia d’hivern boirós. En una cantonada, un home abrinat porta el rostre cobert; només mostra els ulls com dos tions calcinats. Les mans graten amb desfici un mocador de seda. Un autobús escolar s’atura i en  baixen dues nenes, la bufanda els tapa la boca.
     S’acomiaden i la més petita continua carrer avall. De tant en tant sent passes, però no hi veu ningú. Taral·leja una cançó per fer-se passar la por i l’alè humiteja la bufanda que li empresona els llavis. L’ombra, que la segueix d’esquitllentes, mira amb malícia els mitjons blancs i curts mentre prem amb força el mocador de seda. De sobte, un gat que menja d’unes escombraries l’espanta i l’esglai li talla la veu.
     Quan arriba al portal, arrenca a córrer escales amunt i les passes la segueixen mentre unes mans estrenyen amb força un mocador de seda vermella.

divendres, 6 de novembre de 2009

El meu amic C. Auguste Dupin

encengué una altra espelma tot dient:
-Així, "monsieur" Prefecte, això és tot?
I aquest respongué:
-Efectivament "monsieur" Dupin, són tots els detalls que li puc precisar. Un alt funcionari del govern ha estat assassinat, la notícia encara no ha transcendit, però les curioses circumstàncies no fan pensar que sigui un cas fàcil... El resoldrem, és clar, però donada la seva efectivitat en l'assumpte de la carta he pensat que li interessaria. Evidentment, he vingut amb la més absoluta discreció.
Dupin es dirigí a la cuina (que mai fèiem servir) i se sentí soroll de coberteria.
-L'arma és una destral de carnisser com aquesta? - preguntà Dupin tornant a la cambra portant una destral a la mà.
-Sembla l'arma més probable.
-Doncs puc anunciar-li, Perfecte inútil, que ja conec l'assassí i que estarà entre nosaltres en uns segons.
-Com diu, Dupin?
Aquest aixecà la destral per damunt del seu cap i...

dijous, 5 de novembre de 2009

Cop sec

Vaig agafar el sac amb l’eina i em vaig disposar a trepitjar les llambordes cap a Ca l’Espantat.

I allà jauria, enllitat, el cos rígid d’alè dens, destinant totes les forces a la lluita aferrissada entre la vida i la mort. Les urpes de l’ànima clavades a la terra com arrels. La respiració, crepitant, buscant portar la pell més que pàl·lida al món dels difunts.

Ni conjurs, ni crucifix, ni jou, l’haurien ajudat a desprendre’s. Ni hauria reeixit l’intent de perdonar odis passats tocant la porta de l’estança.

Ja només podia jo, d'ofici acabadora, tallar el fil de la vida. Un cop precís en el punt d’infexió fronto-parietal. Un cop sec amb la branca d’olivera ferma, arrodonida per l’ús de cinc generacions. Com deia l’àvia, un cop sec que el moribund viuria com el pas d’un tren ràpid: un soroll estrident i una ventolada breument interminables i prou.

diumenge, 1 de novembre de 2009

La mala bruixa i la bruixa bona

Una jove angelical de cabellera rossa, ulls amorosos, mans càlides que m’apropaven el caparró al seu pit perfumat de pau i començava a cantar-me baixet mentre jo escoltava el bategar del seu cor, va obrir el forn encès i m’hi va tancar a dins. Comptava amb poca edat i vaig començar a suar i a ofegar-me. Una bruixa de cabells escarolats i ulls picardiosos va obrir el forn i va agafar-me en braços; després, amb les seves mans fredes, va matar a esgarrapades la meva mare que recordo estirada i morta sobre el terra de la cuina. Se’m dispara el cor de ràbia quan la sento roncar, quan em propina un parell de clatellades o quan em renya amb veu imperativa i estrident. L'odio, de debò, hauria preferit rostir-me al forn a mans de la meva dolça assassina que viure escaldat al costat de la meva amarga salvadora.

dimecres, 28 d’octubre de 2009

El fals mirall

Un cop de puny que va trencar-me el nas, alhora, va despertar-me. Em trobava assegut a una cadira i lligat per la cintura al respatller, atrapant-me els canells fortament darrera l’esquena. Estava davant d’un fals mirall, darrere del qual vaig poder veure una oficina. La meva filla jugava a construir castells amb unes peces de fusta. Ell va assenyalar el sostre de l’habitació estant: hi havia una gàbia penjada com una lampara i a dins una ratota enorme i esgarrifosa. Després va indicar-me que mirés al terra: una espelma cremava la corda que sostenia la gàbia, que ara m’adonava, no tenia porta.

- Fa tres dies que la bèstia no menja. Em diràs ara com ho vas fer per a que les serps que vaig robar tornessin al zoològic?

I se m’escapà una riallada diabòlica; que poc s’imaginava que la meva filla era la negra dama Reina de les rates.

dissabte, 24 d’octubre de 2009

Fat

A l’home mostraré el futur.
Els ulls s’obren per contemplar la foscúria enllà del temps. No veuen ni fermesa a la carn, ni il·lusió al saber.
I aquest foc que sento sobre el cos reanimat?
La vida apoderant-se de l’energia que li pertoca.
Cedim allò inútil a qui puguin treure’n profit! Matèria solidaria.
Devoreu! La natura us dota de fam i us proveeix l’aliment.
Triomfa, cuc, sobre l’home! Festegem la humana pantomima tràgica!
Els àngels ja no la contemplaran esvaïts. Esclataran de joia pels ullals de cuc clavats a la sang. Heus aquí el futur.
Retornats al fang com el fill bord d’un demiürg errabund. Destruïts per vergonya de principiant que desfà el fruït de la inexperiència.
Sóc l’home mort. Enllà del temps i l’espai, on avui és demà i demà fou ahir, on aquí és allà i allà és enlloc.
Sóc l’home del futur. Tingueu-ho present.

dimecres, 21 d’octubre de 2009

JURAT DEL CONCURS DE MICRORELATS

El jurat del concurs de microrelats convocat per l'associació cultural l'Art d'Escriure, dins el marc de l'homenatge a Edgar A. Poe a Cardedeu, està format pels següents membres:

Joan Solé - Traductor de l'obra de Poe.

Neus Rotger - Professora de Literatura comparada de la UAB.

Raimon Portell - Escriptor. També ha publicat reportatges en revistes i diaris. Coordina la tertúlia literària mensual de la Biblioteca de Cardedeu.

Montse Gairí - Representant de l'associació l'Art d'Escriure.

Ramon Monton - Traductor i escriptor.

dimarts, 20 d’octubre de 2009

La dona suïcida

La carta reposava entre els dits, flonjos i freds de la seua dona. Havia reconegut la seua lletra, neta, fina, sense errades: Guardaré el secret. Perdona'm i oblida-te'n. Una caligrafia perfecta, unes ungles arreglades i roges, un olor apegalós que ho havia impregnat tot els darrers 20 anys i que ni morta l'abandonava.

Abans del suïcidi conjugal, amagar la seua homosexualitat s'havia convertit en obsessió, que el descobriren en angoixa. Ara, mentre contestava les preguntes de la polícia, i observava indiferent les manipulacions sanitàries al cos inert, pensava i decidia. Sol, vidu, culpable i desconcertat, la veritat i la confessió pública de la seua homosexualitat, li semblava l'única eixida digna, i l'únic acte de rebeldia. No assumia ni l'oblit, ni el perdó. De fet, no li agradaven els secrets ni les dones -suïcides-.

Mai més

Vaig arribar a la casa, la porta oberta, Leonor recolzada a la paret, pàl·lida, relaxada. M’ho explicà amb veu pesada.

El torero estava assegut a la butaca recordant la tarda d'èxit. Els pasdobles li ressonaven encara a l’interior, veia les veròniques al seu primer; els “quites” per txiqüelines i navarreses; l'estocada a dalt de tot, rebent. Però va ser en el seu segon quan va posar el públic dempeus, calent amb les banderilles, el brau acudint a l'engany amb la dreta, tremp en els naturals, ebri d'èxit.

Leonor li endevinava en l’expressió del rostre per on passaven cada un dels seus pensaments. Es va estremir quan ell la va mirar. Sabia el final, la continuació de la violència. Va portar la mà a la zona adolorida del seu cos.

Mai més no tornaria a passar.

Va agafar l'estoc del torero i el va enfonsar en la seva carn.

Ninetes

La vida. La vida sencera reflexada per petits pous foscos. Miralls d'ombres. Ombres entortolligades en una ziga-zaga de vivències quotidianes.

Tot això es colava pel mig del seu iris, just en aquelles ninetes dilatades pel terror.

Observà, pacientment, com la filera d'imatges travessava els ulls d'ell. Els seus amors, les tragèdies, l'estranyesa d'aquell ésser mai comprès s'entenien en aquells segons.

Va veure els corbs de la seva ment i un gat negre que el perseguia en somnis, com el reflexe del diable que portava a dins.

Lentament, tant per les ninetes com pel fil de gotes envermellides, a Poe se li escapà la vida.

divendres, 16 d’octubre de 2009

Reconciliació

     Vaig trobar-la enfilada al mur del jardí i de seguida la vaig reconèixer: el caminar altiu, la mirada d’esbiaix, el gest inequívoc de gratar-se la barbeta. Era ella! Vaig acaronar-li el llom: “Has tornat, estimada!”. Ella es deixava amanyagar, refregant-se contra el meu pit, com sempre feia. Li vaig servir un bol de llet, que va buidar amb una urgència commovedora, i va passar-se la tarda arraulida damunt la gandula del porxo, com de costum. Jo l’observava, exultant: allò era una segona oportunitat. Sota aquella nova aparença felina no podríem fer vida social, però ens tindríem l’un a l’altre, i refaríem la vida que la tragèdia havia truncat.
     A la nit va ficar-se’m al llit i la sentia miolar sota els llençols. Ara ja sabia que em perdonava, i vaig adormir-me reconfortat: potser no podria convèncer al tribunal que m’havia de jutjar, però almenys tenia la consciència tranquil·la.

L'últim sospir

- He de seguir: si m’atrapa, ja puc acomiadar-me; però no puc més. Les cames em fan figa. No puc intentar despistar-lo, el rastre de sang em delataria. No sé què fer. Necessito ajuda. – Unes cristal·lines gotes davallaren galtes avall –. Noto com si el cor m’hagués d’explotar d’un moment a l’altre. No sé on sóc. Això és un laberint on ningú em pot sentir. No sé encara com he caigut a la trampa. No hauria d’haver confiat en ell – caigué a terra, panteixant i tremolant, amb el genoll brollant sang –. No puc més, moro de dolor i no aconsegueixo extreure la bala. Tot ha estat molt ràpid, ni me n’he adonat i ha disparat el tret i ha dit, somrient: “Al final del laberint hi trobaràs la teva única salvació. Si vols viure, corre”, ningú dirà que no ho he intentat.

I quedà immers en el son etern.

diumenge, 11 d’octubre de 2009

Nina de drap

Les creus dels ulls. Els brodats del vestit. El somriure quiet. La dolçor inquietant del seu rostre.

Tot en ella era extrany, d'un altre món. No era gens normal; tan perfecta, tan bonica...Tan morta.

El pitjor de tot, el que més l'atreia i aterrava, eren els batecs sords que provenien del seu pit. El bum-bum esglaiador i inhumà d'aquella criatura infernal, era, sens dubte, impossible.

La temia. L'estimava. L'horroritzava. Li fascinava. Tot un seguit de contradiccions s'aglomeraven al seu cap. Com era possible que aquell ésser flàccid, sense vida, tingués cor? Com podia ell estimar-la si li feia por?

Presa de la bogeria tranquil·la i silenciosa, agafà per la cintura la seva estimada. Amb tendresa infinita, se l'emportà al bosquet de darrere. Allà, amb el neguit trepitjant-lo com la seva ombra, la deixà entre arrels i fulles seques, mentre els batecs d'ella s'apagaven lentament.

dijous, 8 d’octubre de 2009

Mala passada!

Ser hipocondríac i lector de Poe m'ha jugat, definitivament, una mala passada.
La por a la mort i el coneixement de la catalèpsia m’angoixaven permanentment.
Sempre pensava què passaria si, no mort del tot, despertés dins el taüt?
I si decidien incinerar-me i em despertava a peu de forn?
No, havia de trobar una solució i em va semblar que donar el meu cos a la ciència era la millor.
Així si calgués, els metges encara podrien reanimar-me.
Però no vaig preveure que el metge seria més espavilat que jo i després de tornar-me a la vida, em va mantenir paralitzat i conscient.
Aleshores em va començar a esquarterar, traient tots els òrgans susceptibles de donar uns bons rèdits al mercat negre.
Esbotifarrat i patint com un condemnat, vaig morir lentament i sense remei.

Destí vestíbul

Prou. No. No puc, no vull esperar més dins d’aquesta habitació de parets blanques que m’acusen. Creuo la porta que comunica amb un menjador estrany, una cuina asèptica, un passadís de llum artificial i tres cambres idèntiques. Res més, no hi ha indicis de ningú. És un pis mort, com el cos de la noia a qui gairebé no reconec. Ahir a la nit em vaig tornar a passar.

Avui, si estés a casa seria capaç d’emportar-me per davant la dona que frega totes les tardes. D’acord, sé que arribaria al portal amb posat ansiolític. Però caminaria per Sardenya. Allà, saludaria ràpidament el cambrer dels caps de setmana i a Diputació simularia que repasso els titulars dels diaris, <<un paquet de winston, si us plau>>. Quan arribés a Marina em sentiria lluny d’aquesta casa, només caldria prémer el botó que t’acosta a les multituds subterrànies i escoltar: <<ascensor destí vestíbul>>.

dimecres, 7 d’octubre de 2009

L'auditor

- Jutge: disposa de cent paraules per exposar les seves proves.

- L'auditor de seguretat: Vaig rebre l'encàrrec del Director General per dur a terme una auditoria de seguretat sobre la persona de referència. Vaig disposar del protocol bàsic d'actuació professional específic per aquest cas, i així vaig anar procedint durant sis setmanes. No vaig detectar cap moviment estrany, excepte un petit detall.

- Jutge: ...

- L'auditor de seguretat: Alguns vespres, cap a les deu, arribava davant de casa seva un home amb una maleta negra. Obria el portal del carrer amb clau pròpia, buscava la bústia corresponent i trafiquejava amb uns quants papers i algun que altre sobre notablement gruixut. Marxava en un cotxe luxós, amb xofer.

- Jutge: Qui era aquest home?

- L'auditor de seguretat: Era...

- Jutge: ... i cent! Ha esgotat el seu torn sense aportar dades rellevants. Cas tancat.

Darrer mot

-No!

I va fugir deixant una taca llefiscosa a terra.

Fortunato vs. Montresor

La llum va desaparèixer darrera la paret de pedres, ossos i d'altres restes amuntegades per Montresor. Era un mur de complicitats homicides. Una cadena perpètua, la meva pena de mort. Però, allà dins s'hi amagava aquell maleït vi.

Unes hores després de trobar-me tancat a la cripta vaig aconseguir deslliurar-me de les cadenes que em lligaven. A cegues, vaig recórrer el minúscul espai ple d’humitats. I al final, entre els meus peus, vaig topar amb el barril. De cop, el dubte es va esvair. Era el millor vi que mai abans, ningú havia provat.

dijous, 1 d’octubre de 2009

La capsa

I a sobre el marbre reposava, polidament, una capsa.

Era tot el que es podia dir en essència de la casa: dos banys i tres dormitoris – amb precioses vistes al jardí de davant. A la cuina, hi regnava una pulcritud imperant. Els ganivets escrupulosament col·locats al calaix, el passapurès al seu ganxo, l'escorreplats fent joc amb les treballades aixetes de coure.

Els nous llogaters eren, decididament, una gent encantadora. La Mary sabia fer pastís de gingebre, i en Peter tenia força traça reparant teulades. Curiosament, a les ferides que els solcaven el pit no hi havia gota de sang. L'esvoranc profund al lloc on hi havia hagut el cor era net com les mateixes rajoles on jeien. Impecable, com tota la resta de la cuina.

Se sentia un lleu soroll líquid, com d'una font borbollejant. I a sobre el marbre reposava, polidament, una capsa.

Cavalcada

Tot va anar molt ràpid: el cavallet seguia la mateixa monòtona trajectòria circular, i ella a cada volta saludava als seus pares movent la maneta, fins que en un dels girs els va perdre de vista, i davant hi havia un desert polsegós, el cavall galopava i ella amb prou feines podia aferrar-se a la crinera –que ja no era de cartró–, cridant amb els ulls negats de llàgrimes per la por al futur incert que l’esperava.

dilluns, 28 de setembre de 2009

En un accident domèstic es cremà la mà esquerra. Marxà, apressadament, cap a l'hospital.

Mentre esperava que l'atenguessin, notà com els ulls se li aclucaven i les cames li feien figa. Per un moment, li semblà viure el mític somni dolç.

S'apropà un infermer, un noi jove, amb una mirada incisiva. La portà a una sala petita i rònega.

El noi, en un silenci dens, s'assegué davant seu i li agafà les mans. Ella sentia que hi havia quelcom estrambòtic en aquell decorat.

Ell, mirant la mà en carn viva, digué:

     - Si hi ha alguna cosa inqüestionable és que ja no tornarà a planxar mai més.

Ella s'indignà pero no entenia res.

L'infermer, amb posat cerimoniós i sense deixar de prémer-li els dits, digué:

     - Té les hores comptades. La planxa li ha cremat la línia de la vida i, en aquest cas, el diagnòstic és mortal.

divendres, 25 de setembre de 2009

La bèstia

En Mateu tremolava al costat del cos estampit per l’impacte. Havia esperat hores una presa que desitjava que no aparegués, per no haver de disparar.

El seu pare era un brètol obsessionat per la cacera. Se l’enduia negra nit, des que tenia cinc anys, ple de por, entre gossos i escopetes i els plors ofegats de la mare.

Aquell dia en Mateu va sentir una remor entre els matolls, va apuntar amb l’escopeta de cartutxos per caçar senglars, feta a mida. Li havia regalat el seu pare el dia abans, pel seu onzè aniversari.

El va veure darrera les bardisses, treia el cap silenciós, amb els ulls lluents. En Mateu va disparar i va somriure.

Ja tenia la presa. Mai més tornaria a caçar. L’olor de la sang que brollava del cos del seu pare li va recordar la d’altres bèsties que ell havia vist morir.

dimecres, 23 de setembre de 2009

El nadó

Miss Kelly vesteix de gris, amb l'abric negre i sabates tancades. Guants de pell, pentinat recollit, joies empostissades.

Arriba a l'hospital, puja  a l'habitació de la primera planta on la jove Bétrice acaba d'infantar i es planta davant seu, hièratica, sense creuar paraula.

La mare primerenca dóna el pit a l'infant. Li somriu, el besa, l'acarona, tot seguit s'adorm amb el nen entre els braços.

La dona aprofita el moment i s'hi atansa. Manté un somriure sec. La gèlida mà toca el nounat, que es mou d'esgarrifança.

Miss Kelly fuig escales avall.

El nadó, ulls enrogits, dents brillants i esmolades, l'esguarda inquiet, ja sadollat, amb el cap encaixat als barrots de l'escala. I als seus peus, un regueró de sang que porta fins la mare i li voreja el pit, el coll i el cabell recollit a una banda.

dilluns, 14 de setembre de 2009

BASES DE LA CONVOCATÒRIA DE MICRORELATS "ELS 19'S DE POE"

L'Associació Cultural L'art d'escriure, amb els 19's de Poe, convoca un concurs de microrelats per commemorar el bicentenari del naixement d'Edgar Allan Poe.

- Aquesta convocatòria és oberta a totes les persones majors de 15 anys.

- L'extensió màxima per a cada microrelat és de 150 paraules. Els contes que superin aquesta extensió no seran acceptats. No es demana una extensió mínima.

- Les obres han d'estar escrites en català.

- Els microrelats han de ser originals i escrits especialment per a aquesta convocatòria.

- Cada relat ha de dur un títol.

- La temàtica és lliure, tot i que el jurat valorarà que les obres presentades es vinculin, ja sigui temàticament o estilística, amb l'univers d'Edgar Allan Poe i els gèneres que l'autor va conrear: el terror, la ciència-ficció i el gènere detectivesc.

- Cada autor pot presentar tantes obres com vulgui.


ENTREGA DE LES OBRES

- La data límit de presentació de les obres (anteriorment 28 de novembre de 2009), per motius d’organització, es prorroga fins al dia 31 de desembre de 2009.

- Els participants han d'escriure un correu electrònic a l'adreça lartdescriure@gmail.com, en el cos del qual (no en un document adjunt) hi consti la següent informació:

- Nom i cognoms
- Número de DNI o document equivalent
- Edat
- Telèfon de contacte
- Adreça de correu electrònic
- EL MATEIX COS DEL MISSATGE HA D'INCLOURE EL MICRORELAT PARTICIPANT


DIFUSIÓ DE LES OBRES

Totes les obres presentades, s'aniran publicant (per ordre de recepció) al bloc microrelatspoe.blogspot.com, creat especialment per a la convocatòria.

La participació al concurs implica l'acceptació d'aquestes bases.

El relat guanyador donarà nom a un recull, on també es publicaran els accèssits que el jurat consideri oportuns, que veurà la llum al final de les celebracions del bicentenari de Poe a Cardedeu.