Tot va anar molt ràpid: el cavallet seguia la mateixa monòtona trajectòria circular, i ella a cada volta saludava als seus pares movent la maneta, fins que en un dels girs els va perdre de vista, i davant hi havia un desert polsegós, el cavall galopava i ella amb prou feines podia aferrar-se a la crinera –que ja no era de cartró–, cridant amb els ulls negats de llàgrimes per la por al futur incert que l’esperava.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada