- He de seguir: si m’atrapa, ja puc acomiadar-me; però no puc més. Les cames em fan figa. No puc intentar despistar-lo, el rastre de sang em delataria. No sé què fer. Necessito ajuda. – Unes cristal·lines gotes davallaren galtes avall –. Noto com si el cor m’hagués d’explotar d’un moment a l’altre. No sé on sóc. Això és un laberint on ningú em pot sentir. No sé encara com he caigut a la trampa. No hauria d’haver confiat en ell – caigué a terra, panteixant i tremolant, amb el genoll brollant sang –. No puc més, moro de dolor i no aconsegueixo extreure la bala. Tot ha estat molt ràpid, ni me n’he adonat i ha disparat el tret i ha dit, somrient: “Al final del laberint hi trobaràs la teva única salvació. Si vols viure, corre”, ningú dirà que no ho he intentat.
I quedà immers en el son etern.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada