Miss Kelly vesteix de gris, amb l'abric negre i sabates tancades. Guants de pell, pentinat recollit, joies empostissades.
Arriba a l'hospital, puja a l'habitació de la primera planta on la jove Bétrice acaba d'infantar i es planta davant seu, hièratica, sense creuar paraula.
La mare primerenca dóna el pit a l'infant. Li somriu, el besa, l'acarona, tot seguit s'adorm amb el nen entre els braços.
La dona aprofita el moment i s'hi atansa. Manté un somriure sec. La gèlida mà toca el nounat, que es mou d'esgarrifança.
Miss Kelly fuig escales avall.
El nadó, ulls enrogits, dents brillants i esmolades, l'esguarda inquiet, ja sadollat, amb el cap encaixat als barrots de l'escala. I als seus peus, un regueró de sang que porta fins la mare i li voreja el pit, el coll i el cabell recollit a una banda.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Déu n'hi do, amb el nadó!! Sort que aquest migdia el sol brilla i sento els ocellets, si fos de nit i sentís un gat, se m'acabarien de tornar tots els cabells blancs de cop!
ResponElimina